No a la guerra: o defensam la vida o ens convertim en còmplices

Hi ha moments en què el silenci no és prudència sinó complicitat. Moments en què mirar cap a una altra banda no és neutralitat sinó renúncia. I aquest és un d’aquests moments.

La guerra impulsada per Donald Trump i Benjamin Netanyahu no és inevitable ni justificable. És una guerra il·legal, injusta i profundament immoral. Una guerra que respon a una concepció perillosa del món: la que imposa la força per damunt del dret, la que substitueix la diplomàcia per les bombes, la que menysprea la vida humana en nom d’interessos geopolítics.

Ja ho hem vist abans. L’any 2003, amb la guerra de l’Iraq, es varen construir mentides per justificar una invasió. Avui es torna a recórrer a notícies falses, mentides. Però la realitat és la mateixa: darrere aquestes guerres no hi ha drets humans, hi ha poder, interessos i negoci.

Davant això, el govern d’Espanya ha estat clar. Ha condemnat la guerra, ha defensat el dret internacional i ha apostat per la via diplomàtica i humanitària. Aquesta és la posició que representa una democràcia madura: la de la fermesa amb principis.

Però mentre es parla de guerra en clau global, les seves conseqüències ja són ben presents a casa nostra. Perquè cada bomba que cau, cada ciutat destruïda, cada família trencada, es tradueix en persones que es veuen obligades a fugir, a migrar. Les guerres d’avui són les migracions de demà.

I aquestes migracions també arriben a Europa. També arriben a Espanya. I sí, també arriben a les Illes Balears.

Per això és imprescindible dir-ho sense embuts: no es pot criminalitzar la migració mentre es calla davant les guerres que la provoquen. No es pot aixecar murs a la Mediterrània mentre es tolera la destrucció a l’altra banda.

En aquest context, el paper del Govern de les Illes Balears és especialment preocupant. El Partit Popular liderat per Marga Prohens ha optat pel silenci o per una ambigüitat calculada davant vulneracions flagrants dels drets humans.

Però aquest silenci no és innocu, aquest silenci legitima els “amos de la guerra”, legitima Vox.

I encara és més greu quan aquest silenci es produeix en el marc d’acords amb Vox. Perquè no es tracta només de governar: es tracta de quins discursos es normalitzen i quins límits es decideixen traspassar.

Quan es tolera que es deshumanitzi el patiment de les víctimes de la guerra –fins i tot el dels infants– no estam davant una discrepància política. Estam davant una fallida moral.

Avui, el PP balear ha triat el camí de la comoditat del poder per damunt de la coherència dels principis.

Dir “no a la guerra” no és només una posició de justícia internacional. És també una posició sobre quin model de societat volem ser aquí. Una societat que defensa els drets humans sense matisos. Que entén que la seguretat real es construeix amb justícia, no amb bombes. Que no gira l’esquena a qui pateix.

Perquè darrere cada persona que fuig, que migra, hi ha una història de supervivència. Darrere cada persona migrant, una vida truncada per decisions polítiques preses molt lluny, però amb conseqüències molt a prop.

I davant això, no hi ha equidistàncies possibles.

Només hi ha una opció digna: defensar la pau, els drets humans i la dignitat de totes les persones.

Alt i clar: no a la guerra.