Nits tropicals
Diu la dita que a l’estiu tothom viu i, segons les estadístiques, també és aquest un temps propens a les infidelitats de parella i als divorcis. Sobre això, fa uns dies llegia el titular d’una entrevista a algú que no record, en el qual l’entrevistada deia que li pareixia inversemblant pensar que es pot desitjar la mateixa persona tota la vida. Tot i que no vaig llegir l’entrevista, l’elecció del titular donava a entendre que, davant l’inevitable fugacitat del desig, la infidelitat a la parella és una cosa inevitable i ben comprensible.
La veritat és que no puc estar més d’acord amb la primera part del raonament. El desig desfermat i apassionat cap a una altra persona és efímer, però no ho és la passió pel desig com a tal. Aquest té uns components addictius irresistibles que ens duen a voler reviure aquells moments d’alta intensitat una vegada i una altra, encara que l’objecte desitjat hagi de ser una altra persona. Això és ben real, però d’aquesta realitat no es conclou que la presència del desig sigui una raó suficient, per exemple, per trencar el compromís de fidelitat d’una relació de parella.
Som conscient de nedar contra el corrent general, però pens que un dels grans mals del nostre temps és precisament l’entronització del desig com a criteri de la plenitud humana. “Fes allò que desitgis, que et fa sentir bé amb tu mateix” és un mantra que sentim repetir constantment i que ens empeny a actuar de forma impulsiva per tal d’obtenir, si tot va bé, una recompensa immediata. Però això no deixa de ser un comportament infantil que ens acosta a allò més animal de la nostra existència, a saltar d’alegria davant la possibilitat que algú ens torni a tirar un bastó per poder nosaltres córrer a cercar-lo.
Per molt que alguns reclamin el llegat hedonista dels clàssics, el cert és que cercar sentir-se bé un mateix és més fruit del consumisme de masses i de la publicitat que de tractats filosòfics. L’ésser humà, quan vol ser humà, no cerca satisfer desitjos, sinó defensar els interessos del seu grup de gent, perquè l’humà és, primer de tot, un ésser que coopera. Ja sé que hi ha gent que en els seus deliris humits somia ser un mascle alfa que es dedica a ensumar femelles per aquí i per allà, però els humans no fem manades, fem comunitats. La mateixa consciència que ens fa coneixedors de les nostres febleses ens fa veure que quan cooperam – i no quan uns exploten els altres– és quan som més forts.
La comunitat humana més bàsica és la família, ja que implica una cooperació que té a veure, primordialment, amb la supervivència dels infants i la seva preparació per a la vida adulta, però també amb moltes més coses. Trencar aquest compromís per satisfer un desig personal suposa que allò que era un interès comú passi a ser una pluralitat d’interessos que conviuen en la mateixa casa i que, prest o tard, entraran en conflicte. És per això que, a la llarga, quan s’afebleix la cooperació a la família –com també quan passa al barri o a la ciutat–, sorgeix l’explotació i el domini d’uns sobre els altres. Així que, quan flirtejam en els nits tropicals de l’estiu cercant allò que ja no trobam a ca nostra, cal saber que el preu a pagar per la nostra efímera felicitat és acostar-nos un poc més a la deshumanització del nostre entorn.
