Els neofeixistes són el que semblen

La sentimentalitat i la infantilització que, de fa temps, dominen a la política (espanyola, i també catalana) fan aparèixer, de sobte, un individu com Iván Espinosa de los Monteros en el paper de víctima amb la qual es pot empatitzar. No seria estrany que algun canal de televisió suposadament progressista trobés el moment per fer-li una entrevista-massatge que culminés el procés de blanqueig d'un personatge verinós, a la manera del que ja va succeir, en el moment de sortir disparada de Vox, amb la no menys nefasta Macarena Olona. De moment, algun periodista d'alguna capçalera també suposadament progressista ja ha descrit Espinosa de los Monteros en aquests termes: “(...) no tenia, com es veu, cap sentit dins de Vox; és educat, format, accessible, discret, usa els seus arguments, no els atacs personals [sic], li agrada la confrontació directa, no els insults sectaris [sic], no és de cap manera un ultra”. Dit d'una altra manera: si ha estat dirigent i diputat al Congrés d'un partit d'extrema dreta, ha repetit a tort i a dret les soflames d'odi contra els col·lectius que odia sempre l'extrema dreta i s'ha fet un fart d'identificar persones i grups com a enemics de la pàtria que cal abatre, tal com fa l'extrema dreta, no significa en absolut que Iván Espinosa de los Monteros sigui un politicastre d'extrema dreta. Es veu que és un tros de pa que va anar a caure allà per error, guiat per les intencions més nobles, i que finalment ha estat víctima d'aquests abusananos que són Buixadé i Abascal.

Cargando
No hay anuncios

El correctiu que es va endur Vox a les darreres eleccions generals, en passar de 52 diputats a 33 i perdre quasi 700.000 vots (que va guanyar el PP, no hi ha gaire secret en això), així com l'anul·lació de les possibilitats de formació d'un govern ultranacionalista entre PP i Vox, han dut a una espècie de relaxament de certes opinions sobre la ultradreta espanyola, el seu poder de penetració i la seva perillositat social i política. Ho tornarem a repetir: Vox, i el PP ultradretà que s'ha anat consolidant d'ençà de la majoria absoluta d'Aznar (2000 - 2004), no són cap espantall del PSOE, ni de l'espai-a-l'esquerra-del-PSOE. Són un perill real, multiplicat pel fet que s'ha generat sota l'empara (i amb tots els mitjans a l'abast) del que hauria de ser el partit de centredreta liberal del sistema polític espanyol. Vox no és més que un subproducte del PP, i això és el que els permet entendre's i formar governs amb la facilitat amb què ho fan. Si algú encara en dubta, pot repassar l'article d'Aleix Moldes, en aquest diari, sobre els atacs contra la llengua catalana de tres acords de govern entre PP i Vox a Balears, País Valencià i Aragó.

Són gent que, per sentir que són alguna cosa, necessiten tenir enemics, i aquests enemics, per a ells, som tots els altres. Les seves trifulgues internes no ens haurien de distreure ni tenen cap interès: es tracta de neofeixistes barallant-se amb neofeixistes. Aquesta vegada no han acabat de triomfar com esperaven, però el que no han fet tampoc és abaixar els braços.