Nadal sense fred

Tan sols els més recalcitrants neguen encara l’evidència del canvi climàtic, però, en comptes d’enfrontar-s’hi, molts han decidit assumir la seva existència i, tot just a continuació, no fer-ne cas. És la manera clàssica que tenim els humans de conviure amb un problema: ignorar-lo. No tots els problemes es poden ignorar per sempre, per descomptat, i el canvi climàtic és un d’aquests. Però s’imposa la lògica del qui dia passa any empeny, i quan arribi el moment que el problema sigui indefugible (millor si ja els toca a uns altres, sigui la generació dels fills o la dels nets), ja reaccionarem.

És Nadal i no fa fred, encara que sostinguin el contrari les persones capaces d’enravenar-se de fred només que notin la més lleugera baixada de temperatura. De bon matí no hi ha gelades a foravila, els registres dels termòmetres són més propis d’una tardor estranyament suau que de l’hivern, i alguns arbres avancen la seva florida perquè es pensen que ja és primavera o qui sap què. Igualment, l’actitud oposada a la del conformisme, que és el catastrofisme, pot dur a imatges apocalíptiques que tampoc no ajuden: alguns científics expliquen, per exemple, que el canvi climàtic (com quasi tot a la vida, per altra banda) no és un fenomen que es pugui explicar de manera lineal. És a dir, el fet que l’estiu passat hàgim tingut un seguit d’onades de calor (que han causat prop de 24.000 morts a l’hemisferi nord) no significa necessàriament que l’estiu que ve hàgim de tenir més onades de calor: podem tenir-ne més, però també menys, o patir altres fenòmens en comptes de les onades de calor, tant o més imprevistos com el fet d’haver vist una ciutat com Londres a 40 graus durant bona part de l’estiu. No ens hem d’imaginar una progressió, diuen, sinó una combinació de situacions inestables i imprevisibles. Però que, precisament perquè tenen aquesta naturalesa, escapen a la previsió i al control humans.

És millor pensar que hi ha un futur, per diferent que sigui d’allò que som capaços d’imaginar, que no resignar-nos a la idea que no hi ha futur de cap casta. Ara bé: aquest futur ‘diferent’ haurà de passar, i en això sí que hi ha pràcticament unanimitat per part dels estudiosos, per un canvi en la manera de viure que passi per la supressió del consum de combustibles fòssils, i és evident que som no tan sols molt lluny, sinó a la part directament oposada a aquest plantejament. Ara que hem arribat a l’era de la globalització i de les comunicacions instantànies, la nostra mobilitat també respon a aquests paràmetres, i, tret dels més conscienciats, no estam disposats a renunciar-hi. No podem renunciar-hi, de fet, si volem dedicar-nos a la majoria de les activitats que permeten el creixement econòmic dels diferents països: no hi renuncien els països rics, per no empobrir-se, i no hi renunciaran els països pobres, per no perdre les escasses possibilitats que tenen de deixar, justament, de ser pobres. A les Balears, el Govern ha declarat l’emergència climàtica i al mateix temps ha proclamat la temporada turística de deu mesos l’any, dues coses que són evidentment incompatibles. Però el món se segueix movent dins aquestes contradiccions flagrants, i és previsible que ho segueixi fent. Fins que s’esdevingui un cataclisme i aleshores tot siguin lamentacions i presses? Molt probablement. La naturalesa humana fa servir sovint la seva capacitat de raciocini per ocultar la realitat, o per embastardir-la. Hem tornat a arribar a Nadal (l’any passat ja va ser així) amb temperatures impròpies de l’estació de l’any, per altes, però ens preocupa la falta de porcelles per fer sopars o dinars aquests dies assenyalats. En fi, bones festes a tothom, amb un rostit i la camisa hawaiana.