De la crònica de Felipe Fernández Armesto, ‘Augusto Assía’ (Ourense, 1904 - La Corunya, 2002) des de Londres per a La Vanguardia (26-VII-1943). Traducció pròpia. Dilluns passat va fer vuitanta anys de l’execució de Mussolini i la seva amant a prop del Como. Faltaven deu dies per a la victòria aliada a la Guerra Mundial. Els nazis havien expulsat el periodista Assía d’Alemanya el 1933. Avui és el Dia de la Llibertat de Premsa.
El primer gest de tot anglès a l’obrir el diari aquest matí ha estat fregar-se els ulls, incrèdul. Sabíem aquí de feia temps que, sota els despietats cops amb què exèrcit, aviació i marina anglosaxones fuetejaven Itàlia, el règim feixista havia entrat en aquest període vacil·lant que entre boxadors s’anomena groggy. Ningú no s’imaginava pas, però, que el seu ensorrament fos tan pròxim. Tampoc ningú creia que Mussolini es deixés caure sense recórrer abans a algun gest dramàtic. Fins a l’hora en què cablegrafio no sabem res aquí sobre les circumstàncies en què el dictador italià ha estat destituït. Del fet que la destitució hagi anat acompanyada per la reassumpció de les prerrogatives reials pel rei Víctor Manuel i el poder políticomilitar posats a mans de l’ancià mariscal Badoglio, l’antifeixisme del qual és ben palès, es dedueix a Londres el propòsit d’obrir compte nou, liquidant l’anomenada era feixista. [...] A la llum de les primeres notícies, creiem aquí que el pas fet ahir a Roma va dirigit francament cap al restabliment de la pau mitjançant un armistici. [...] Si bé el govern anglès i el nord-americà no negociarien pas amb un govern feixista, és indubtable que estan disposats a escoltar si més no qualsevol proposició procedent d’un home que fins ara no ha participat en la guerra, com és el cas del mariscal Badoglio. [...] Més enllà de la interpretació política, a l’entrar en el terreny sentimental i propagandístic, no cal dir que la barrila que regna a Anglaterra avui no té límits, com no té límits l’onada de befes, sarcasmes i bromes que s’aboquen damunt el clatell ara inclinat de Mussolini. Tots els diaris reprodueixen els paràgrafs més arrogants que la vigorosa retòrica de l’exdictador va llançar contra els anglesos durant els últims cinc anys, al costat dels despectius qualificatius feridors amb què en els últims temps l’ha obsequiat Churchill. És molta la gent que recorda també els telegrames que Churchill enviava amb el propòsit de dissuadir Mussolini quan pretenia atacar França per l’esquena el juny del 1940, redactats en to suplicatori i quasi humiliat, als quals Mussolini va contestar en to despectiu i insolent: “Déu ensuperbeix...” etc. Dedueix també la publicitat britànica que la destitució de Mussolini, independentment de les seves conseqüències, indica que els italians no tan sols creuen que Itàlia està abocada a la derrota, sinó que Alemanya tampoc no pot guanyar la guerra. També es diu que a la darrera entrevista amb Hitler fa una setmana a Verona, Mussolini va demanar reforços per defensar Sicília. Hitler ho va desestimar. Mussolini va retornar a Roma amb les mans buides. Això hauria precipitat la seva defenestració. Altrament, el calorós i amical acolliment que les tropes anglosaxones troben a Sicília, on són rebudes com alliberadores i no pas com invasores, potser ha influït també en l’ànim del rei.