Morir quan vols

La fixació per la mort que es té des de certes interpretacions dels credos religiosos i ara des de l’anomenada agenda ultra –el conservadorisme més o menys ranci– no deixa de ser preocupant i reveladora. Segons la religió cristiana se’ns vindria a dir que la nostra vida no ens pertany, i que per tant no està bé voler morir o posar-hi fi quan sensatament vulguem. La vida és una mena de regal diví, del qual només som dipositaris, com un llibre meravellós que no és nostre i que hem de tornar més o menys intacte al Bibliotecari de Dalt. Això potser és així, o podria ser-ho, però la veritat és que no en tenim cap certesa que les coses responguin a aquests paràmetres. Al final, Déu no es manifesta, sinó que ho fan els sacerdots. 

Hem separat la llei de la fe, l’església de l’estat, i ho hem fet perquè hem decidit que l’autonomia individual ha d’arribar fins a l’extrem de poder decidir lliurement sobre el propi cos, des de l’avortament fins a la mort que una persona vulgui tenir en el moment en què ho decideixi, perquè està cansada de viure o perquè considera que la vida que pot tenir en un determinat estat mental o físic no la satisfà. Sorprèn molt que els conservadors econòmics que tanta llibertat desitgen per poder decidir lliurement què fan amb els seus diners i negocis –i empleats– després vulguin ficar-se en aquesta mena de decisions, o fins i tot aquests ultres que neguen la violència domèstica ara s’escandalitzin davant de la mort lliurement decidida. O potser és que en cap cas s’ha tractat de debatre sobre la llibertat, sinó sobre el poder. Si defensen la llibertat és perquè els permet exercir el poder sense demanar explicacions, però quan veuen que el seu poder pot acabar si l’individu pot fugir d’aquesta vall de llàgrimes, llavors senten que la seva falsa llibertat ja no té sentit, i bramen. 

Hi ha hagut més escàndol perquè una dona ha decidit morir lliurement que no davant de desenes de dones assassinades per les seves parelles (homes), en aquest país. Tot plegat és una fantasmagoria. Formes d’irracionalisme que, quan venen de l’ortodòxia catòlica potser es podrien entendre, però no quan diuen derivar-se d’un plegat d’idees ‘liberals’, o com si el feixisme no fos també una gestió de la mort, sobretot la dels altres. I, tanmateix, encara no hi ha un dret a morir dignament, sinó un dret regulat i limitat a demanar ajut per morir, només quan es compleixen les condicions legals, i diu que sí una Comissió de Garantia i Avaluació. Seria bo començar a entendre tots plegats que la vida és només la vida, un trànsit, un estadi, o un plegat d’exercicis fiscals, fins i tot, i que la mort és tan inevitable com els impostos. La història de la llibertat és la història dels individus per fer i desfer les seves vides per sobre de les necessitats, lligats com estem, encara massa sovint, pels deures indeturables. Hauríem d’aprendre a morir perquè és aprendre també a viure, a administrar el temps que tenim, l’atenció, la llibertat i el dolor. La democràcia també hauria de ser això.