Morir de tristesa

Palma“Ha mort de tristor, poc més d’un any després de la mort de Mattias Ripa, el seu home i l’amor de la seva vida”. Aquesta ha estat l’única explicació que la família de la dibuixant i cineasta francoiraniana Marjane Satrapi ha donat sobre la seva defunció. És una explicació tan profunda en la seva senzillesa que, quan vaig llegir la notícia, em vaig quedar impactada, sense paraules.

Després vaig tenir accés a l’obituari que en va fer l’escriptor italià Roberto Saviano, un comiat que es pot resumir en una paraula: ‘bonic’. “Quan el dolor pren tot l’espai disponible, quan no deixa ni tan sols una esquerda a través de la qual passi un poc de llum, llavors passa alguna cosa que no és la mort per malaltia ni una elecció conscient: és simplement la fi de la tensió que ho mantenia tot unit”. Que és de difícil explicar una mort com aquesta tan bé com ho fa Saviano.

Dir que algú ha mort de tristesa és gairebé un acte revolucionari, perquè les societats occidentals i el capitalisme volen que gastem molts doblers en la recerca de la felicitat. No podem estar tristos, hem d’eliminar aquest sentiment negatiu dels nostres cossos i cervells. Hem de cercar el nostre benestar amb les eines que calguin: un coach, una infusió, unes classes de ioga o un horabaixa de compres, que ja se sap que la roba nova anima moltíssim. I no ens aturem massa a pensar com ens trobam de veritat, perquè no val la pena i perdem uns minuts preciosos de la nostra recerca de la felicitat. Somriu fins que et facin mal les galtes, mostra aquestes dents que tant t’ha costat blanquejar i, si et surten arrugues, només t’has d’injectar una mica de bòtox de tant en tant i tot arreglat.

Que Satrapi hagi mort de tristor em posa trista. És l’únic homenatge que puc fer a les persones com ella: exhibicionisme del dolor. Ella va elegir no oblidar, ni el seu país ni el seu marit. I, com Saviano remarca, també va elegir no ser una víctima, i així ho demostren obres com Persèpolis.

Morir de tristor és donar un sentit a la mort, encara que sigui una idea horrible de pensar. Ho sé. Hi ha molta gent amb depressió que podria morir de tristor i no ho fa, perquè rep ajuda o simplement perquè té forces per sobreposar-se. Però aquí entram en un terreny extremadament personal que no és lícit jutjar.

Em qued amb les darreres paraules de Saviano: “Queda la teva llum, queda el teu buit. Adeu, dona coratjosa”.