10/06/2021

Moratín a Petritxol

El carrer Petritxol és conegut, entre altres coses, per les plaques que adornen les seves façanes, i que recorden els personatges que van viure en alguna de les seves finques. Una d’aquestes rajoles diu: “En un pis, no sabem quin, hi va viure Moratín”. Actualment, l’escriptor i dramaturg madrileny Leandro Fernández de Moratín no és un autor de qui es representin gaires obres, sinó que se’l recorda bàsicament perquè va ser un dels introductors a Espanya de la Il·lustració, i perquè va formar part d’aquell grup d’intel·lectuals que, en començar la invasió napoleònica, es van posar del cantó de les noves autoritats, confiant que modernitzarien el país.

Moratín va fugir de la cort el 1812, després de la derrota francesa a la batalla de Los Arapiles. Primer es va refugiar a València i després a Peníscola, on no va ser ben rebut. Així doncs, l’estiu del 1814 va desembarcar a Barcelona, on ja havia estat de passada en la seva joventut. Aquí havia vist el mar per primera vegada, i les obres de construcció de l’antiga duana a la plaça Palau. Tanmateix, les circumstàncies de la seva segona estada eren molt diferents. Acusat de col·laborar amb les forces invasores, li havien embargat els béns i la seva situació econòmica era molt precària. Resignat a portar una vida de privacions, va agafar habitació en un hostal de mala mort que regentava el senyor Fontcuberta al carrer Petritxol. La ubicació d’aquesta casa d’hostes sempre ha estat un misteri, tot i que se sap que era a la vorera dels números parells d’aquest carrer. Pagava 3 pessetes per l’allotjament i tres àpats diaris. Aquí feia una vida molt modesta, i prenia la fresca al seu balcó, que donava als jardins del baró de Maldà. Al matí llegia, a la tarda passejava per la Rambla i cada nit anava al Teatre Principal perquè un amic li deixava el seu seient.

Cargando
No hay anuncios

Segons explicava ell mateix, en aquella Barcelona tothom parlava en català, una llengua que arribaria a aprendre i en la qual va escriure alguna carta. Gran admirador del caràcter local, va afirmar que els barcelonins eren les persones més tolerants i discretes del país. I que durant el Carnestoltes no havia vist ni un borratxo, ni una discussió, ni cap incident pel carrer. Per a diversos historiadors també va ser un dels primers organitzadors de tertúlies literàries a la ciutat, concretament al Cafè dels Guàrdies de la Rambla, més tard conegut com el Cafè de les Delícies, on, durant molts anys, es van conservar les dues “taules d’en Moratín”, on es reunia amb altres escriptors.

A Barcelona el teatre havia estat clausurat dos anys, fins que el 1810 va començar temporada una companyia francesa. Coincidint amb l’estada de Moratín, va arribar a la ciutat la Sociedad Dramática Española, la primera companyia professional després de l’ocupació napoleònica, dirigida pel reusenc Felipe Blanco i integrada per actors mallorquins. Per a Blanco adapta El médico a palos de Molière, que s’estrena el 5 de desembre del 1814 amb gran èxit. La relació entre aquests dos homes serà molt cordial, i Moratín va arribar a dedicar un sonet a Blanco. Però amb l’evolució de la guerra i el perill de ser jutjat per la Inquisició, el setembre del 1817 va marxar cap a França amb el pretext de prendre les aigües en un balneari.

Cargando
No hay anuncios

Moratín encara vindrà una tercera vegada a la ciutat, el 1820, quan les noves autoritats liberals li ofereixen el càrrec de jutge d’impremtes de l’Ajuntament. Però l’any següent, per culpa de l’epidèmia de febre groga, fuig novament a França, d’on no tornarà mai més. Avui només se’l recorda en aquesta petita rajola, mig amagada al carrer Petritxol, des d’on va veure i descriure la vida barcelonina d’aquella època llunyana.