De l’article de Maur M. Boix (Barcelona 1919 - Montserrat, 2000) publicat a Serra d’Or (II-1982) a propòsit del centenari del Virolai, aniversari que s’havia celebrat dos anys abans. El Virolai es va estrenar l’abril de 1880 amb lletra de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) i música de Josep Rodoreda (Barcelona, 1851 - Buenos Aires, 1922).
[...]
La Junta del Mil·lenari de Montserrat va convocar el 1880 un certamen musical per premiar “la millor melodia popular a una sola veu, per a que pugui ésser cantada pels romeus que vagin a visitar a la Santíssima Verge en son poètic Santuari”. La lletra assenyalada obligatòriament als compositors havia estat escrita d’encàrrec per Verdaguer. [...] El nombre de partitures aspirants al premi sobre la lletra del Virolai verdaguerià fou de 67. […] El gran dia del Mil·lenari, el Virolai amb música de Josep Rodoreda fou interpretat per primer cop. Resulta sorprenent el desacord dels cronistes assistents a la festa sobre el detall de si el cor de veus que l’estrenaren, i que no eren pas les de l’Escolania, massa decaiguda en aquell moment, fou acompanyat amb piano o amb harmònium o per orquestra, i fins hi ha qui diu que era la banda d’Enginyers tan famosa aleshores. El fet és, sembla, que l’obra trobà de primer moment molt bona acollida. És conegut el testimoniatge d’un assistent segons el qual, a la segona estrofa, una part del públic s’uní als cantors i en la repetició de l’obra ja eren molts els qui hi feien cor. A judici del mateix comentarista, l’aire simpàtic i les fàcils cadències de l’himne eren la prova que Rodoreda havia entès bé què volia la Junta. [...] Per contra, una altra informació conclou que “l’himne va ésser rebut amb una gran fredor; més ben dit, amb una descarada hostilitat per part dels nostres músics. Privadament i en públic, i àdhuc en la premsa, el jurat es va veure atacat d’una manera despietada. La tonada va semblar mansa, poc marcial, com deien, per a un himne destinat a grans multituds”. Dins aquesta línia aparegué un “full de combat”, anònim, on sortia publicada la música de Rodoreda amb la de tres altres autors no premiats, per posar en evidència que el triat era el de menys qualitat artística i, sobretot, el que tenia menys caràcter d’himne popular. Els mestres del tribunal qualificador hi eren titllats d’incompetents i de partidistes. I, finalment, els autors del pamflet profetitzaven que el Virolai de Rodoreda mereixeria el menyspreu del poble, i que ningú no se’n recordaria mai més. Una “profecia” ben bona de llegir, a hores d’ara, al cap de cent anys i quan aquell cant considerat tan sense futur ha arribat a sobrepassar fins i tot els límits de la seva destinació pròpiament religiosa! [...] En definitiva, un enfrontament d’actituds d’ordre político-religiós a través d’un contrast d’apreciacions de crítica musical. [...] Ens podem preguntar quina fou davant els fets la reacció de Verdaguer. Sabem que era una mica músic. Poc o molt, tocava el piano. També li coneixem d’aleshores la posició reservada i recelosa de cara a la política, fins i tot al catalanisme. [...] En tot cas, és un fet que els noms de Verdaguer i Rodoreda apareixen enllaçats per sempre més sota el títol del Virolai, avui tan i tan cantat, gràcies al certamen montserratí del Mil·lenari de 1880.