De Montilivi al Vaticà
He llegit cròniques esportives que parlen de les dificultats del Girona FC en “la lluita per la permanència”. Es refereixen al risc de descens a la Segona Divisió. Però no es pot negar que el concepte, llegit en abstracte, té una gran càrrega filosòfica. Perquè “la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.
Els creients ho tenen més fàcil, perquè la fe els porta la convicció de la vida eterna. La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L’Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable. A la pel·lícula Els dos papes (Fernando Meirelles, 2019), el cardenal Bergoglio exposa el seu programa reformista al papa Ratzinger, i aquest li respon: “Si l’Església es casa amb la seva època, esdevindrà vídua a la següent”. El cert, però, és que els escàndols financers i morals de l’Església van portar Ratzinger a retirar-se en vida, per primer cop en 700 anys. I Bergoglio va ser el seu successor.
El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris (amb la brillant col·laboració del català Jordi Bertomeu), i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l’Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l’Església continua ancorada en un passat remot. Per dir-ho com Ratzinger, l’Església ja és vídua de la seva època.
El nou titular de la cadira de Sant Pere també haurà d’afrontar, com el Girona, la “lluita per la permanència”. Perquè és indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals. L’exitós llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo, explica la visita que Francesc va fer a la minoritària comunitat catòlica de Mongòlia. L’emoció amb què Cercas explica l’èpica quotidiana dels missioners i els voluntaris cristians commou; però el que té valor, sobretot, és que Francesc, ja carregat d’anys, travessés mig món per fer costat a una comunitat petita i aïllada. Cal fer notar que, en canvi, no ha visitat Espanya, un dels fortins del catolicisme europeu, la qual cosa li ha guanyat moltes antipaties a la Conferència Episcopal, que ja va acollir el nomenament de Francesc amb escepticisme pels seus tics esquerranosos.
Sense menystenir el Girona, a qui desitjo tota la sort en el que queda de Lliga, és el conclave de Roma el que concita l’atenció mundial, perquè fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça. Un món on “la lluita per la permanència” ja és universal.