Món trasbalsat, territori serè
Ha començat a fer bo i allà on es bifurquen les carreteres del país el marcador no enganya: la majoria de cotxes es decanten per la costa, i circulen adelerats cap al primer contacte de la temporada amb el mar.
I això que l’interior del país presenta un aspecte imponent. Les pluges de les últimes setmanes l’han deixat d’un verd brillant, i el groc atapeït dels camps de colza, distribuïts aleatòriament, fa un contrast de colors vius que sembla més propi d’una catifa de patchwork dissenyada per Nanimarquina que del càlcul de costos i beneficis que ha hagut de fer el pagès abans de sembrar-los. Grans taques de groc clapegen aquí i allà els camps d’Osona i donen al panorama un punt d’irrealitat, de façanes pintades d’un color diferent del de sempre, de país diferent, de renovació paisatgística ideal per als temps d’Instagram.
L’interior està menys sol·licitat i per això, aquests dies, al Lluçanès li escau l’orla autoproclamada de “territori serè”. Els mil metres del Santuari dels Munts són una balconada silenciosa que permet convidar la vista, només girant els peus 360 graus, a veure el Pedraforca i el Cadí, la plana de Vic, el Cabrerès, el Montseny i fins i tot Montserrat.
No pot ser més gran el contrast amb el desordre del món, la profunda insatisfacció social, el desconcert de tants joves, el soroll gratuït, la lletjor dels plàstics surant per tot arreu. Em venen al cap els versos de Roger Mas: “Dalt la muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida. Treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt la muntanya el neguit s’aquieta i dorm”.
