19/06/2022

Un món sense homes?

4 min

Imagineu-vos un món en què tots els homes desapareixen del planeta en un instant: els avions que pilotaven es queden sense tripulants; les passatgeres es troben de sobte abandonades en ple vol; els homes que estan al llit amb la parella s’esvaeixen misteriosament, i els nens que juguen a la plaça es desmaterialitzen davant dels ulls de la seva mare. Ningú dona a les nenes i dones que s’han quedat soles cap motiu plausible per a la sobtada absència de la meitat de la població mundial.

I ara imagineu-vos un altre món: un món en què una autora anuncia orgullosa la seva pròxima novel·la i a l’acte rep un munt d’atacs a internet per aquesta trama imaginària. Mesos abans que es publiqui el llibre, a Goodreads el defineixen ja com un “malson trànsfob, racista, capacitista i misogin”. A Twitter, usuaris que encara no l’han llegit afirmen que és responsabilitat seva expulsar la novel·la de les plataformes. Quan una amiga de l’autora, també escriptora, la defensa, rep els mateixos atacs i una destacada organització literària li retira la nominació a un premi.

Només un d’aquests possibles malsons és real. El primer descriu la trama d’una novel·la que va sortir la setmana passada, The men, de Sandra Newman. El segon és el que va passar realment quan se’n va conèixer la trama.

No és la primera novel·la que imagina un món poblat només per dones. S’ha inspirat en obres de ficció basades en utopies feministes, com ara The female man, de Joanna Russ i publicada el 1975 (en castellà amb el títol El hombre hembra ), i Herland, una novel·la del 1915 escrita per Charlotte Perkins Gilman. Fa poc han aparegut obres de ficció que presenten versions distòpiques d’un món sense homes, amb novel·les com The end of men, de Christina Sweeney-Baird, de l’any passat, en què un virus s’encarrega d’exterminar la meitat de la població.

Tot i l’absurditat dels seus plantejaments, la ciència-ficció permet als escriptors i lectors accedir a veritats profundes sobre aspectes molt reals de la societat, la política i el poder, i ho pot fer d’una manera creativa. Però, pel que es veu, Sandra Newman ha sigut, per a alguns, massa creativa, o massa realista. Que en un món de ficció s’afirmi la rellevància del sexe biològic, per fantasiós que sigui el context, ha sigut motiu més que suficient per irritar un grup d’activistes transgènere que han fet molt de soroll a les xarxes. Argumenten que “home” és una categoria cultural a què tothom pot accedir, a diferència del concepte de “mascle”, definit per la genètica i la biologia.

En aquest cas, podem deixar de banda les qüestions controvertides al voltant de la identitat de gènere i les polítiques transgènere. Encara que per a alguns el caràcter binari del sexe no és tan fonamental per als humans com per a tots els altres mamífers, una escriptora de ficció ha de tenir la llibertat d’imaginar-se el seu propi univers, sigui un ideal utòpic, un horror distòpic o una visió complicada entremig.

Si el lector s’atreveix a entrar en l’univers imaginari de The men, de seguida li quedarà clara una cosa: no és ni de bon tros una novel·la trànsfoba. Ni nega l’existència dels transgènere, que van apareixent intercalats en diversos punts de la narració, ni els difama. El món creat per Sandra Newman és tan escrupolosament divers com una pel·lícula de la franquícia de Marvel, poblada de gais, lesbianes i bisexuals, i també de personatges heterosexuals d’ètnies diferents.

En aquest món de ficció, on la presència d’un cromosoma Y determina qui desapareix, la definició estrictament biològica del que és un “home” es considera errònia des del punt de vista moral. Els protagonistes estan horroritzats pel destí de les dones transgènere, que es veuen arrossegades a la desaparició (“injustament condemnades”), i se solidaritzen amb la difícil situació dels homes transgènere que s’han quedat a la Terra (un personatge està “paralitzat per la idea que encara voltin per aquí persones transgènere”). Però encara que la novel·la de Newman hagués “esborrat” els transgènere, no es mereixeria que la condemnessin sense més ni més. Les obres de ficció no estan pensades per superar cap mena de test de puresa moral.

Com ha afirmat Lauren Hough en una entrevista telefònica: “Sembla que hi ha un malentès sobre per a què serveix la ficció o la literatura”. Hough –per als que no hagin seguit la tempesta desencadenada per The men a Twitter– és l’autora de Leaving isn’t the hardest thing, unes memòries candidates al Premi Lambda, nominació que va ser anul·lada quan va defensar amb contundència la novel·la de Newman a Twitter: “Pel que sembla, la gent vol que els llibres representin el bé o el mal, en lloc d’explorar un tema. Ara ningú pot fer aquest exercici mental”. De tota manera, Hough, que a les seves memòries detalla la seva experiència després d’haver-se criat en una secta i veure’s sotmesa a abusos, violacions i homofòbia, no es penedeix d’haver baixat a l’arena: “Això ha passat al món literari. Si no vols defensar la literatura, quin sentit té tot plegat?”

És una amarga ironia que una fantasia distòpica ens hagi acostat una mica més a una realitat fosca. En aquest món nou i horrorós es difamen els llibres amb tuits precipitats, sense ni tan sols haver-los llegit, pels suposats delictes de pensament de l’autor. Grups d’interès petits però molt actius poden convertir-se en un vendaval a les xarxes i desencadenar atacs injuriosos contra idees que desaproven o temen, i que condemnen perquè explorar-les ja és, segons ells, massa perillós.

La majoria de la població no vol viure en un món en què es difamin els llibres sense llegir-los i en què els autors siguin objecte d’atacs ad hominem per la temeritat d’haver-los escrit. Hi ha, però, una resposta als atacs d’aquesta mena: llegeix el llibre.

Copyright The New York Times