Món de canvi
Amb l’any a punt de començar, em ve al cap la idea que Trotski deixava entreveure dins la seva obra: en moments de canvi, la competència entre el món que mor i el món que neix és tal, que ambdós s'entrellacen, i durant un temps costa diferenciar entre l'un i l’altre.
El món actual –ja no soc capaç de distingir si fa un segon, fa una o dues setmanes o els últims sis o deu anys– ha mostrat avanços que desperten reaccions ferotges. Ho veim, per exemple, en la consciència dels drets humans coexistint amb la normalització d’una violència retransmesa sobre el poble palestí; i també en el reconeixement àmpliament acceptat de les causes del canvi climàtic, mentre al mateix temps la resposta política continua sent insuficient, erràtica o directament hostil.
Els Estats Units, encapçalats pel govern de Trump, sembla que són un exemple perfecte del món que no vol acabar de morir –o que no vol acabar de deixar néixer el nou. Aquesta setmana hem llegit sobre confiscacions i detencions de vaixells veneçolans amb petroli; el tractament de Groenlàndia com si fos un botí –certament ric en minerals crítics i rutes d’intercanvi emergents–, mentre Dinamarca i els groenlandesos recorden, amb raó, que un territori no es compra com qui compra una finca; i l’aturada de cinc parcs eòlics marins ja autoritzats a la costa est dels EUA, apel·lant als “riscos de seguretat nacional” –això sí, sense explicar-los gaire.
La contradicció és reveladora: la demanda elèctrica puja –impulsada en part per l’expansió dels centres de dades–, però es frenen implementacions energètiques sostenibles que havien d’ajudar a cobrir necessitats reals i, alhora, a reduir la dependència dels interessos polítics (i econòmics) que continuen decantant la balança. El vell món no només defensa el seu poder: també decideix quin futur energètic pot néixer i quin ha de quedar a mig gest.
Sort de la ciència que encara ens pot oferir el contrapunt necessari per no acabar arrossegats pel cinisme. La revista Nature, com cada any, ha recollit aquest final d’any algunes bones notícies: la recuperació d’espècies que semblaven condemnades, el recordatori que el Protocol de Mont-real continua cosint l’estratosfera –i que el forat d’ozó no era una condemna eterna–, o l’acceleració de les renovables fins a superar el carbó en el mix global –en gran part, gràcies a l’enorme contribució de la Xina i altres economies emergents. Són exemples d’una idea molt poc romàntica, però essencial: quan el coneixement es combina amb polítiques sostingudes, el món canvia.
Ara bé, el ‘nou’ també té ombres. L’onada d’intel·ligència artificial –aquest mercat ple de promeses– no és etèria: necessita coure, liti, aigua i energia. Algunes estimacions situen la petjada del 2025 entre desenes de milions de tones de CO₂ i centenars de milers de milions de litres d’aigua. Siguem clars: tot i centrar-se en la part digital, el futur no deixa d’implicar una dimensió material. I si no ho assumim, el nou món pot acabar engolit, com els fills del tità mitològic Saturn.
El nou any sempre comença amb bones promeses i objectius. Anem a veure si els complim i empenyem en favor d’un món més just i ben repartit per a tothom. Bones festes i que tingueu una bona entrada del 2026.