04/09/2022

Moltes Diades en una

És normal que la màxima autoritat d’un país eviti les esbroncades públiques. Tot i que de vegades s’hi ha de sotmetre, perquè el dret a la protesta és legítim. Però no hi ha perill que això passi el proper dia 11, perquè Pere Aragonès ja ha decidit no participar en la manifestació que, com cada any, convoca l’ANC. En certa manera, l’Assemblea l’hi ha posat en safata, posicionant-se contra el govern català, els partits que l’integren i la taula de diàleg amb Espanya, que com és sabut és la pedra angular de l’estratègia d’ERC.

Per a ERC no és cap bona notícia renunciar al carrer i deixar-lo en mans dels que més la bescanten. Per al moviment en general, la sensació és que hem passat de l’expansió a la contenció rere un perímetre cada cop més escanyat. Sembla un procés imparable, i a la vegada inacabable, amanit amb episodis carregosos i continus de disputa entre partits. Ni tan sols quan es produeix una bona notícia –com l’informe de l’ONU sobre els drets conculcats als presos polítics del 2017– els bàndols enfrontats es donen una treva. En aquest cas, la causant de la discòrdia és Laura Borràs, entestada a afegir-se a la llista de les víctimes de la repressió política.

Cargando
No hay anuncios

L’ANC, des de l’època de Jordi Sànchez, ja no és aquell poderós artefacte transversal que marcava l’agenda política, i Pere Aragonès n’és ben conscient. Per això es pot permetre ignorar-la. Però, per a l’independentisme, perdre la capacitat de mobilització popular seria una feblesa. Ho seria també per a l’estratègia de diàleg d’ERC. Si això és possible amb l’actual Assemblea o sense, és un altre debat.

Recordem amb nostàlgia les mobilitzacions massives de fa uns anys, però ara ja sabem que, a Espanya, les demostracions de força popular no passen de tenir un valor testimonial. Entre el 2012 i el 2017, el moviment sobiranista va moure milions de persones en perfecte ordre i una expressa voluntat d’obertura. Les imatges van ocupar portades i van obrir informatius, però no van tenir el més mínim impacte polític. Ni a Espanya ni a Europa. Només van motivar ofenses i retrets.

Cargando
No hay anuncios

Després va venir l’1 d’Octubre, l’exercici de desobediència democràtica col·lectiva més important d’Europa, i l’única resposta va ser la repressió. Aquell mes d’octubre molta gent va perdre la ingenuïtat, i es va sentir legítimament estafada en les seves conviccions democràtiques. Recordo en aquells dies les meves dificultats per explicar als meus fills el que estava passant, i recordo pensar com ens costaria mantenir la fe en el sentit del sufragi, i en la mobilització pacífica. Doncs bé, la profecia s’ha complert, i en els rengles del sobiranisme hi ha una part important que ha deixat l’activisme, o bé s’ha radicalitzat en els seus plantejaments i vol expressar a crits la seva infinita sensació d’impotència. Després del que hem viscut, el panorama no ens pot sorprendre.

Una altra cosa són els partits i les institucions, obligats a treballar perquè el país recuperi les forces i els horitzons. És legítim que Junts per Catalunya pensi que no s’ha de dialogar amb el govern d’Espanya, o que no s’està dialogant amb prou convicció. Però no es pot fer creure a la gent que continuem ancorats al 2017 i que la DUI és una cosa que només s’ha de “reactivar”. Amb aquest discurs els dirigents de Junts es poden garantir una bona Diada, però la resta de l’any les passaran magres per mantenir la coherència, sobretot si continuen al Govern. Atiar la mobilització i oferir diàleg haurien de ser una sola estratègia (així va ser el 2017 per part del govern de Puigdemont i Junqueras). Avui dia la competència electoral fa que les dues vies no només no s’alineïn, sinó que s’afebleixin recíprocament.