La millor pel·lícula de terror de l'any
PalmaDesprés del sorprenent triomf doble de les correctes El 47 i La infiltrada, la 40a edició dels premis Goya tindrà lloc sense cap misteri. Los domingos s’imposarà sobre la resta perquè és la millor pel·lícula entre les candidates. La directora Alauda Ruiz de Azúa utilitza l’anunci de l’adolescent Ainara de convertir-se en monja de clausura per disseccionar les dinàmiques familiars que hi ha a sota i que en desencadenen la decisió. El pare és un vidu més preocupat per recuperar la convenció del matrimoni que no pas per satisfer les necessitats emocionals de les seves filles. Davant tindrà la seva germana, convençuda que la neboda està malgastant la seva vida.
La direcció de Ruiz de Azúa és austera, centrada en espais tancats, perquè l’espectador senti l’opressió sobre aquesta família burgesa tan basca, a punt d’explotar. El més sorprenent és que creients, agnòstics i ateus han connectat amb la pel·lícula gràcies a presentar uns fets més que un posicionament ideològic. No és tan equidistància com que l’espectador completi l’experiència amb la seva mirada. Per mi, Los domingos no és una pel·lícula sobre l’espiritualitat i la crida de Déu, sinó la història d’un segrest: la d’una institució necessitada de relleu i unes dinàmiques clares per captar els més vulnerables. És una proposta sobre una família (com tantes altres) asfixiada en els seus traumes i sobre una jove manipulada que creu estar destinada a lliurar la seva vida al Senyor.
Mansa i manipuladora
La meva mirada detesta el pare egoista i irresponsable, el capellà que soscava la voluntat d’Ainara, i la mare superiora, mansa i manipuladora (Goya assegurat per a Nekane Aramburu), que llegeix al seu favor la situació. Estic en tot moment enganxat a la tia Maite (impressionant Patricia López Arnaiz), una gestora cultural progressista i moderna a la qual Ruiz de Azúa també assenyala les seves incoherències. Després de l’extraordinària sèrie Querer, la directora torna a fer un retrat sense maniqueismes, amb arestes, adult i ple de matisos. Llista per obrir debat.
Los domingos no és una cinta sobre el despertar de la fe, sinó la millor pel·lícula de terror que he vist en molt de temps, el retrat d’una menor perduda en el dol de la mort de la seva mare i necessitada de rumb en la vida. Déu és aquí per donar-l’hi. Quina por. I quina gran pel·lícula, Alauda. Enguany, no en faran falta dues per premiar-ne una d’excel·lent als Goya.