Més habitatge, menys desnonaments
PalmaEl que ha passat a Madrid amb Maricarmen Abascal, que a 87 anys l’han fet fora del pis on ha viscut tota la vida i que ha pagat religiosament, o el de la palmesana Pilar López, desnonada i vivint a un cotxe durant mesos, no té nom. Encara més dramàtic és el suïcidi d’Olga, de 54 anys i amb dues filles, que va tenir lloc a l’Hospitalet de Llobregat. La crisi de l’habitatge marca avui una precarietat que ja no només afecta els més vulnerables, sinó també la classe mitjana, amb el col·lectiu jove especialment sense sortides que vagin més enllà d’un ajut familiar. El dret a l’habitatge és un dret fonamental, però la dura realitat és que cada cop hi ha més gent que no el té garantit: quan això afecta persones grans o infants, el problema, com a societat, ens avergonyeix.
Sí, clar, també és fonamental el dret a la propietat. Evitar la col·lisió frontal entre un dret i l’altre ha de ser possible. Per això és important frenar desnonaments tan sagnants com aquests, que violenten l’equilibri necessari entre tots dos drets. Els desnonaments que ara han provocat la indignació popular per desgràcia formen part d’una llarga cadena d’anys de despropòsits, tant en termes qualitatius com quantitatius. Per fi sembla, doncs, que els grups polítics es disposen a moure’s perquè casos tan extrems com aquests no es tornin a produir. L’alarma social ha empès el govern de l’Estat a cercar l’imprescindible suport de Junts, que alhora també ha canviat la posició.
Estam davant la cara més dura de la crisi de l’habitatge. La setmana que ve sabrem si, en efecte, es troba una solució legal –un canvi legislatiu– que serveixi per frenar desnonaments tan dolorosos. El mateix relator de l’ONU per a aquestes qüestions ha advertit de la falta de “proporcionalitat” de la llei espanyola en aquest assumpte. L’aproximació entre el PSOE i Junts, un partit que ara ja parla de posar fre als fons voltor propietaris de pisos i que a canvi reclama rebaixes fiscals per als petits propietaris, haurà de disposar també, per tirar endavant, del suport dels grups més a l’esquerra. Esperem que, en aquest assumpte crític, prevalguin d’una vegada les ganes de trobar el punt d’acord que a inicis d’estiu no va ser possible.
Hi ha un clam social per reforçar la protecció habitacional, un problema urbà global. A grans ciutats com Nova York i Berlín el debat va més enllà del fre als desnonaments: s’està centrant en la possibilitat d’obrir la veda a expropiacions per impulsar l’habitatge públic. Els respectius batles, Zohran Mamdani i Elif Eralp, així ho estan plantejant com a element social clau dels seus programes. Caldrà veure com i fins on apliquen polítiques d’aquest caràcter. L’expropiació és un mecanisme constitucional, aquí i a la majoria d’estats liberals, un mecanisme que exerceixen les administracions donant garanties i un preu regulat als propietaris afectats, i que serveix per fer obres rellevants, normalment vies de comunicació, equipaments, etc. L’habitatge públic és avui dia una necessitat de primer ordre, una obra rellevant.
Frenar els desnonaments i impulsar l’ampliació del parc d’habitatge (tant el públic com el privat, tant el nou com el rehabilitat) s’han convertit en prioritats inqüestionables.