14/11/2021

Més enllà de les quotes a les plataformes

El debat sobre la llei audiovisual espanyola s’ha centrat en bona mesura en les quotes de producció per al català i la negociació política que hi ha al darrere. Això ha provocat que alguns aspectes importants hagin quedat massa fora del focus de la discussió. Les plataformes, al final, acceptaran amb més o menys bona cara la imposició d’unes obligacions de suport a l’audiovisual europeu (no oblidem que la llei és la transposició d’una directiva de la UE). Ho consideraran un impost revolucionari o, si ens posem fins, un requisit exòtic d’aquest continent que deuen considerar pintorescament ultraregulador.

Per això cal vigilar perquè, un cop abonada la prebenda, aquelles obres que s’han finançat estiguin visibles i ben accessibles per als usuaris. La directiva europea conté alguns preceptes sobre prominència i seria bo que l’Estat inclogui també obligacions concretes pel que fa a la localització de les obres en català, basc i gallec. Si estan enterrades en els budells dels llistats, només accessibles després d’estar tres minuts fent scroll, s’estarà perjudicant les produccions d’àmbit més local. ¿Amb quin objectiu? Doncs, per exemple, alimentar el relat que aquestes imposicions i quotes no tenen en compte el veritable interès del públic.

Cargando
No hay anuncios

I això ens porta a un altre assumpte: les dades d’audiència. L’opacitat de les plataformes a l’hora de fer públiques les estadístiques del seu consum permet una gestió massa autocràtica de la cosa. Netflix fa el seu rànquing de sèries més vistes i t’has de refiar de l’honestedat del llistat. ¿Realment els clients estan mirant això o és la subtil manera del servei en streaming de fer passar gola avall el que els interessa? I no diguem ja les dades personals dels usuaris: calen mecanismes perquè es garanteixi que de tot allò que aprenen aquestes plataformes de nosaltres -i aprenen moltes coses- se’n faci un bon ús.

Tornant a la prominència, el que hi ha en joc és summament important: trencar el quasi monopoli creador americà. Està bé que la UE forci les plataformes a invertir en obres europees, però si després s’amaguen al fons del pou, aleshores no es crearà una consciència col·lectiva sobre l’audiovisual europeu, de la qual sí que gaudeixen el cinema i les sèries dels Estats Units. (D’acord, Europa és molt diversa, però Chicago i Wyoming són realitats ben diferents.) Si volem un star system alternatiu, unes narratives més properes, uns discursos propis, no només cal produir, sinó aconseguir que aquelles obres tinguin públic. I, per ser vistes als menjadors i als mòbils, primer cal veure-les bé al catàleg.