GeògrafUn Dominus operator, el senyor del mercat. Per una part important de la indústria d’allotjament de les Balears, parlar del mercat és parlar quasi en exclusiva d’operadors turístics, que són qui els proveeixen de clients. La família Schmid no és clienta de l’hotel si prèviament no ho és de tal o qual operador. Aquesta és la regla del joc, la dinàmica del mercat, que, fins i tot avui en dia, en plena època d’internet, continua regint l’activitat d’una majoria d’establiments d’allotjament. No és estrany, doncs, que pel Black Friday a Anglaterra alguns operadors ofereixin per a l’estiu vinent una setmana de vacacions a Mallorca per uns preus que es mouen al voltant dels 220 euros de mitjana el paquet complet. Símptomes.
Si tenim en compte que la tarifa del paquet complet inclou bitllet d’avió, transport a l’hotel i les utilitats de l’operador, de la suma resultant el que resta per pagar a l’empresa d’allotjament és, més aviat, una quantitat minsa. Es fa difícil creure que per calcular aquest preu de l’allotjament i serveis addicionals que s’hi inclouen s’hagin tingut en compte els costos de producció de les empreses. Considerant que no hi ha cap empresa que tingui com a objectiu perdre diners, les possibles vendes a pèrdua únicament es poden entendre i justificar com a part d’una estratègia comercial o d’una economia d’escala. “Preus de promoció” per rellançar una activitat malmesa per la covid-19 podria ser el concepte pressupostari, amb la perspectiva d’equilibrar pèrdues a mesura que la temporada vagi avançant i augmentant els clients i els preus. Risc empresarial.
No obstant això, i suposant que no es transformi en el conte de la lletera, seria interessant disposar de l’estadística que fixi quin percentatge d’aquestes superofertes responen amb precisió a “preus de promoció” i quin percentatge passarà a engrossir l’oferta basada en la sobreexplotació de les instal·lacions. És a dir, la sobrevenda fraudulenta d’habitacions per sobre de la seva capacitat legal permesa. Una pràctica comercial sovint massa estesa entre una part considerable del sector. En aquest cas, estaríem parlant d’una praxi comercial perversa, que representa una competència deslleial per a la resta de l’oferta i una distorsió en la planificació pública, la qual caldria erradicar. Si, per contra, realment es parla de “preus de promoció”, la perversitat del terme és més subtil. En tot cas, representa una manera d’operar discutible o, almenys, opinable. Els operadors, quan treuen les superofertes al mercat, ho fan amb la intenció principal d’omplir al màxim els avions, que és on ells corren un risc major. La subtilesa estaria, doncs, a preguntar-se si els preus a pèrdua dels hotels són una manera encoberta de subvencionar els operadors per tal de mantenir la connectivitat. I si aquesta és l’estratègia adient, més directa i eficaç per assolir aquest objectiu. Dependència excessiva.
Aquesta relació un tant espúria entre les empreses locals i els operadors ve de molt lluny. Si bé no es pot dir que hagi estat objecte de grans debats, perquè aquests no interessaven, de sempre ha estat una qüestió present i manifesta. Durant anys l’única promoció que es feia de les Balears era contractar les contraportades dels catàlegs dels touroperadors com a espai publicitari. Existia tota una teoria –una llegenda urbana– sobre el gran impacte de la foto de contraportada dels fullets en la decisió dels consumidors en escollir el lloc de vacances. Argumentació discutible, com a mínim, que l’únic que tenia de cert era fer patent la voluntat submisa als operadors. Es subvencionaven les publicacions d’aquests i es descartava totalment la promoció dirigida directament al consumidor, al client. Com és sabut, a afectes de comunicació, això representava ignorar més o menys la meitat del total del mercat potencial. Aquella part que no controlaven els operadors. El mercat de turisme individual i independent majoritàriament situat en els segments més exigents i de major poder adquisitiu. La submissió com a reflex i condició d’un model.
En un moment en què la influència de la xarxa en el consum és d’una magnitud inabastable per cap dels agents actuals, reforçar o mantenir la connivència estratègica amb els operadors no sembla la millor de les apostes. Més encara: amb la fragilitat mostrada pel sector de l’operació tradicional davant successives crisis (fallida de Thomas Cook, rescat de TUI...), la preocupació s’hauria de centrar a cercar alternatives que permetin relativitzar la dependència als operadors. Això implica un canvi de mentalitat profund i una cultura empresarial radicalment distinta. És evident que algunes grans empreses ja transiten per aquest camí. No obstant això, la majoria encara no. Els 220 euros de les ofertes d’Anglaterra demostren a les clares que és així. El Dominus operator encara s’imposa. Significatiu.
En plena ofensiva de la Comissió Europea, i del govern de l’Estat també, per desenvolupar una estratègia digital, el camí a seguir en aquesta qüestió està més que definit. De la mateixa manera que hem parlat de la conveniència de disposar d’una estadística de la sobreexplotació, que podria formar part d’un indicador d’obsolescència; a contrario sensu, podríem parlar de la necessitat de disposar d’indicadors d’excel·lència. Sens dubte, un dels seus components hauria de ser el grau de digitalització assolit per les empreses. Revolució digital, no simplement com una eina i un repte tecnològic. També com una vindicació d’independència i un canvi en la relació de poder entre els agents que operen en el mercat.
