Menjadores

No importaria dir que, en principi, la iniciativa és digna de lloa… Que un portal web ens vulgui informar de com es gasten els diners públics no deixa de ser un pas més en la transparència democràtica, la que ens empeny a no haver d’amagar res dels assumptes que ens concerneixen a tots. Paguem impostos perquè aquests satisfacin les necessitats col·lectives, però de quina manera els diners van cap a certes coses i no a d’altres no deixa de ser discutible, és a dir, pura política. 

Un senyor pot considerar que els museus estan plens d’irrellevàncies, i que els diners haurien d’anar tots a la sanitat i a l’educació, i no en coses tan etèries com l’art, sigui aquest el museu o el teatre. És opinable, però col·lectivament hem decidit que els diners públics també han d’anar a coses com aquestes: pagar els músics a les festes majors, els capgrossos, les colles castelleres, la cultura popular, i no només els ajuts que rep la indústria o les subvencions a l’agricultura. Per no parlar de la despesa militar. Jutjar qui ha de rebre diners públics, i qui no, no és tan senzill. 

Dissenyar un sistema d’impostos just és feina d’especialistes —és extremadament complicat—, no un debat de barra de bar o de xarxes. El ciutadà sense gaire formació política ni coneixements pot sentir-se empès a escandalitzar-se només perquè veu que ell paga impostos, o no arriba a final de mes, i després un senyor rep mig milió d’euros per fer una pel·lícula que, a damunt, és dolenta o no acaba mirant gairebé ningú. O que la ministra del ram se’n va a veure els Oscar en viu i en directe a Los Angeles en càrrec al pressupost públic. 

Al web que busca fiscalitzar tot això en l'àmbit català l’han batejat com a 'menjòmetre', com volent dir que hi ha 'menjadores' a les quals hi ha massa gent amorrada. La disposició amb la qual es volen avaluar aquestes coses ja és una forma de política, esclar; i sobretot s’ha de saber que l’objectiu no és tant repensar on van els diners com fer escarni i posar caps —famosos— a la picota. Com si descobrir que un escriptor, per exemple, s'emporta milers d’euros en contractes als mitjans, o als clubs de lectura, o en ajuts a la creació, el desacredités d’alguna manera. Els mitjans de comunicació públics també ens costen un fotimer de diners, però està bé que hi siguin (però si en vols repensar la mida o la despesa ja et consideren ‘de dretes’). Sense ells encara seria més complicada la recerca de l’objectivitat, però tampoc no han de tenir por de ser transparents amb ells mateixos. Molt sovint es publiquen aquestes xifres amb finalitats demagògiques, per fer-li sentir a l’electorat que ens governen manipuladors, endollats i enginyers del tripijoc, però no se li explica que també rere aquests contractes i subvencions hi ha famílies, salaris, feines i diners que no desapareixen en el buit, sinó que després es transformen en consum en l’economia de tots. Sembla que els diners que no van directament a les nostres butxaques són sempre malbaratats.