“Mem si us violen a totes”
Les concentracions ‘en solidaritat amb Ceuta’ d’aquesta setmana han encalentit un poc més els nostres dies, si això era possible encara. A la humitadassa d’aquest setembre s’hi ha afegit la pudor àcida de la floridura més rància de l’espanyolitat tronada. Els catalans hem hagut de rebre sempre, i rebem encara, lliçons de com hem d’afrontar el nostre alliberament nacional. Mentrestant, quan Espanya es lleva la careta de xotet escorxat ben aviat guaita el llop del feixisme.
Però parlem de Ceuta. La tromba humana de 80.000 persones que va caure sobre aquesta localitat, ha posat una altra vegada sobre el mapa aquesta colònia espanyola a l’Àfrica, que la metròpoli, tan amable com cínica, anomena “ciutat autònoma”.
Ara resulta que tots aquests patriotes tan solidaris passen pena per la gent de Ceuta… “que és tan Espanya com la resta d’Espanya”, diuen. Però Ceuta, com Melilla, no és res pus que una colònia. Quants en coneixeu, que hi anaren destinats a sotmetre’s a aquella tortura que anomenaven ‘servei militar’? Ceuta, i Melilla, són ciutats militaritzades, un cau de funcionaris i militars que hi acudeixen a preservar la bona salut colonial. Del 1979 ençà, només en l’apogeu socialista de Felipe González hi ha hagut batles que no hagin estat de la dreta espanyola. Tot i que més del 40% de la població és de religió musulmana, fins al 1995 no va ser elegit el primer regidor musulmà a Ceuta, i tan colonial és la cosa que mai de mais han tingut un batle de la religió de Mahoma.
Mentrestant, els feixistes (dir-los espanyolistes, intolerants, agressius, violents o supremacistes seria blanquejar-los) que han anat a fer turisme fatxa a Ceuta, tan solidàriament espanyols són que, a l’hora d’estomacar, insultar i escopir, no han fet distinció entre els marroquins del Marroc i els marroquins de DNI espanyol. Total, per a ells, eren tots de la mateixa mena.
L’impacte d’aquest moviment tumultuós és innegable. La paràlisi del govern espanyol, també. Han estat incapaços de satisfer les necessitats més bàsiques de la gent desplaçada i tampoc de garantir la seguretat dels residents de Ceuta. Pedro Sánchez ha hagut de menester un mes per sortir a dir qualque paraula entorn de la qüestió. Potser perquè no sabia què havia de dir. Potser, també, perquè en el fons, no deixaven de parlar d’una colònia… i ja se sap que per a les metròpolis, les colònies som el darrer mot del credo.
El Marroc, Israel, Estats Units, Rússia… és igual quin gran secret geopolític s’amaga darrere la turba dels 80.000. El cas és que ha passat i que ara una gent que no sap ni com es diu el poble del costat de ca seva surten a dir que “Ceuta és nostra, que Ceuta és Espanya”, en un inversemblant gir patriòtic de banderes i salutacions a la romana. Aquests mateixos són els que avalen la persecució dels migrants que han entrat a Ceuta aquests dies. Els que impulsen a cara destapada “la caça del moro”, els que els cremen la tenda de campanya improvisada i els prenen les poques pertinences amb què han de passar aquests dies. Una deshumanització en tota regla. Us sona de res?
“Mem si us violen a totes”, “esperem que en un futur això que heu fet avui sigui considerat delicte de traïció”, “és ben hora de cavar síquies per posar-vos-hi a tots”, “sou uns violents i només sembrau odi”. Aquests són alguns dels eslògans impunes que el feixisme manacorí ha escopit cap als contramanifestants que dimecres passat llegiren un manifest reclamant el garantiment dels drets humans per a totes les persones afectades per aquest moviment tumultuós de gent a Ceuta.
Hom no sap com es pot arribar a configurar un cervell per contenir tant de ressentiment irracional, tant d’odi i tant d’oi, cap a l’altre. Hom no sap, tampoc, quina capacitat de reflexió hi pot haver, dins aquesta dinàmica futbolera d’insultar el contrari només perquè és el contrari i d’enganar l’àrbitre per guanyar encara que sigui fent enganyifes, en comptes de pensar que en la disputa del partit pots passar gust de jugar, de debatre i de millorar la competitivitat en l’adversari per poder gaudir més del moment del joc i construir un esport o una convivència millors.
Però no. Ni la raó ni el debat polític noble s’usen, avui en dia. La mentida va davant i la segueixen la humiliació de l’adversari, la traveta traïdora i la coça lesiva. L’Espanya exaltada ha sortit al carrer. Són un imperi decadent i rabiós. Una guarda de llops amb les barres amarades de baves, afamegats de territoris que no visitaran mai i que només defensen el dia que senten amenaçada una territorialitat que conceben com a mil·lenària i intocable. És el mateix que els va passar quan una part del nostre país va voler votar. Tocs, coces, porres i pilotes de goma. L’escenificació perfecta de l'"A por ellos’ (tornam al futbol) del rei Borbó, que ara també diu que vol pegar un bot a Ceuta. Feia vint anys que cap monarca espanyol hi havia posat un peu.
Valdria més que fes com son pare amb el Sàhara el 1975 i no anar pus a remenar abelles per l’Àfrica.