Meditació de Cap d’Any (1931)

Del text de Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 - París, 1954), més coneguda com a Colette, publicat a la revista D’Ací i d’Allà (I-1931); i acudit gràfic de Ferran Bosch Tortajada (Vila-real, Plana Baixa, 1908 - illa de Key West, Florida, 1987), al setmanari L’Esquella de la Torratxa (3-I-1930), titulat “Entre dos anys”. El peu del dibuix juga amb dos significats del mot ‘dona’: “Els raïms, que cada any han de donar la felicitat... i que alguna vegada fins la dona!” Bosch, que sovint signava amb aquest cognom, era pintor, il·lustrador i dissenyador de moda, més conegut a fora que aquí. Va treballar a París per als modistes Balenciaga, Dior i Givenchy; i a Nova York, on va conèixer Hemingway i Truman Capote, per a les revistes Vogue i Harper’s Bazar.

Totes tres tornem a casa empolsades, jo, la petita bull-dog i la pastora flamenca [raça canina]... Ha nevat en els plecs dels nostres vestits, duc xarreteres blanques, un sucre impalpable es fon en els plecs de la boca de Poncette, i la pastora flamenca lluenteja tota des del seu morret punxegut fins a la cua en forma de massa. Havíem sortit per contemplar la neu, la veritable, neu i el veritable fred, rareses parisenques, ocasions, gairebé introbables de la fi de l’any... En el meu barri desert hem corregut com tres boges, i les fortificacions hospitalàries, els fortins calumniats, els assossegadors fortins han estat testimonis, des de l’avinguda de Ternes fins al bulevard Malesherbes, de la nostra joia palpitant, de gossos deixats anar.

[…] Un any més... ¿A què treu cap el comptar-los? Aquest cap d’any parisenc no em recorda gens els primers de la meva joventut; ¿qui em podria tornar la solemnitat pueril dels caps d’any d’altre temps? La forma dels anys ha canviat per a mi -mentrestant que jo també canviava. L’any ja no és aquell camí ondulat, aquella cinta descabdellada, que, des de gener s’enfilava cap a l’estiu per escampar-s’hi en una plana serena, en prat encès tallat per ombres blaves, esquitxat de geranis enlluernadors -després descendia cap una tardor olorosa emboirada, amb sentors d’aiguamoll, de fruit madur i de caça morta- en acabat s’enfonsava en un hivern sec, sonor, centellejant d’estanyols glaçats, de neu rosada sota el sol... Després, la cinta ondulada davallava, vertiginosa, fins a trencar-se tot d’una davant una data meravellosa, sospesa entre les dues anyades com una flor de gebre: Cap d’Any... [...]