El McDonald’s més gran d’Europa
En aquests dies de saturació turística i mental, amb vagues i vols cancel·lats que alenteixen la maquinària infernal d’aeroports com el de Palma, una notícia pren la categoria de metàfora explicativa del que som i del que ens passa: l’aeroport de Palma compta ja amb el McDonald’s més gran d’Europa.
No és només un altre rècord d’aquells estúpids i carregats de masculinitat tradicional (a veure qui la té més grossa!) com superar enguany els 19 o 20 milions de turistes, sinó el reflex de les mil contradiccions que té el “nostre” model econòmic i turístic, que de pas travessa tota la nostra societat.
Per començar, què té a veure un McDonald’s amb la imatge de destinació “sostenible” i particular que, per exemple, promociona el Consell de Mallorca amb aquell logo que va presentar fa uns mesos de la tela de llengües? Idò això mateix: res. Parlam d’un dels símbols més indiscutibles de la globalització neoliberal enfront d’un altre símbol nostrat que en realitat es fa servir per dur més gent atraient-la amb màrqueting d’“essències”. Però, al cap i a la fi, tots dos nodreixen les mateixes butaques de qui cada vegada es fa més ric amb un model de “desenvolupament” que cada vegada deixa més pobres pel camí.
George Ritzer, un sociòleg nord-americà, ja va explicar-nos als anys 90 que el McDonald’s representava molt més que una simple cadena d’establiments de menjar ràpid. Que en realitat –ampliant les teories de Max Weber sobre la racionalització– el que ens hauria de preocupar és la macdonaldització de la societat. Ritzer ens explica que aquest fenomen opera partint de quatre variables: eficiència, previsibilitat, calculabilitat i control tecnològic.
L'eficiència dels McDonald’s en relació amb altres modalitats d’establiments de restauració es defineix a partir d’aconseguir l’objectiu d’”alimentar-nos” amb la mínima inversió possible: per què seure’ns i que ens atengui algú, si podem recollir el menjar amb el cotxe, per exemple? Això, aplicat a la lògica del turisme de masses, contradiu novament els discursos empresarials sobre el turisme dels darrers temps, que parlen de la importància de les “experiències” dels visitants.
En realitat, cada cop és més fàcil de preveure què et trobaràs si vens un mes de juliol o agost a Mallorca, i això ens connecta amb la segona variable: la previsibilitat. Aquesta també afecta la configuració dels nostres carrers i pobles: vagis a un McDonald’s del Brasil o a un de Mallorca, trobaràs el mateix menú. I així es va reconfigurant el nostre paisatge urbà: lloguer turístic il·legal, gelateries “italianes”, souvenirs i franquícies diverses on abans hi havia vida i veïns, a més de comerç local.
La calculabilitat és la prova del cotó dels qui només fan servir el terme “sostenibilitat” o “contenció” per conveniència: ben igual que el “Big Mac” és l’estrella de la carta del McDonald’s, en el turisme turbocapitalista com més, millor. De fet, fixau-vos que ja fa estona que la nova moda circular no sembla entrar en contradicció amb l’acumulació de turismes de tota mena: de masses, de luxe, de ciclistes… Perquè turistes encara en poden caber més, tot és una qüestió de càlcul i de “regular-ne els fluxos”. Fixau-vos que ja fa uns anys que l’aeroport de Palma no s’amplia, però cada vegada incrementa la seva capacitat de dur més gent.
Finalment, hi ha la qüestió del control a través de la tecnologia. I això que els algoritmes, quan Ritzer va escriure sobre el tema, no controlaven les nostres vides, ni les dels repartidors d’Amazon o de Glovo. Aviat els algoritmes avaluaran el rendiment de qualsevol treballador o treballadora segons criteris tan subjectius com el comodí de l’absentisme que tant fa servir la patronal. Fixau-vos com seria de fàcil valorar la càrrega de feina de les cambreres de pisos –per cert, un incompliment flagrant de l’anterior conveni d’hoteleria–, si les eines per fer-ho no fossin dels amos.
La conclusió de Ritzer és que malgrat tot l’anterior, tanta “racionalitat” ens porta a la irracionalitat i a la deshumanització de la societat, que en bona part explicaria aquesta barreja de cansament, indignació i frustració que sentim els illencs, però també moltes altres societats.
On s’ha decidit que mentre McDonald’s perd milions arran del càstig dels consumidors pel seu col·laboracionisme amb el genocidi del poble palestí, a Mallorca li arreglaríem els comptes autoritzant l’establiment de menjar ràpid més gran de tot el continent? On s’ha decidit que això no afecta la nostra imatge turística o que és senzillament decent? On s’ha decidit que tota l’illa ens convertim en una mena d’àrea metropolitana de l’aeroport?
Per ventura la clau és en un altre element característic dels establiments tipus McDonald’s: allò de premiar “l’empleat del mes”. El premi aquí el tenim ben repartit, entre els nostres governants de torn i el director d’un aeroport en obres en plena temporada que és capaç de responsabilitzar d’un accident el darrer treballador de la cadena. I també entre alguns empresaris que van de salvadors de la pàtria i que en realitat, no fan res massa diferent dels McDonald’s.