Maternitat
Sense voler entrar en massa detalls, ara que ja ha passat un temps prudencial des de l’esclat del cas d’Ana Obregón, no és dolent fer un repàs a tota aquesta història i veure què podem treure de bo i què hi ha de nou en tot això, que, com veurem tot seguit, no n’hi ha gaire.
Per començar, els precedents de casos de maternitat subrogada són ben antics. La Bíblia narra els cas de Sarai, la dona d’Abram, que sent estèril veu la possibilitat de tenir un fill a través de la seva esclava Agar, que s’acaba colgant amb aquell i de tot plegat en surt el seu primogènit Ismael. Més enllà de la seva significació religiosa, aquest relat ens demostra que des de fa segles es té clar que la maternitat i la paternitat és cosa de dos, però que pot haver-hi excepcions que impliquen fer ús del cos d’una tercera persona per una finalitat concreta, com ara concebre i donar a llum un infant per a uns altres.
El que sí és nou avui és poder anar més enllà d’allò que seria possible de forma natural, com ara concebre un fill d’un progenitor que fa anys que és mort. Però la distinció entre allò que és natural i el que no ho és no és tan evident com podem suposar i depèn d’una artificial sacralització de la naturalesa o del fet d’entendre-la com a manifestació d’un ordre diví que no es pot alterar. És a partir d’aquesta sacralització que hi ha gent que s’oposa a les tècniques de reproducció humana diferents de la tradicional –el coit– o que les famílies homosexuals tenguin fills. Però aquestes persones, per les mateixes raons, no haurien d’acceptar quelcom tan poc natural com que es pugui fer ús dels òrgans d’un cadàver per trasplantar-los a algú viu, i si els hi va la vida, bé que ho accepten.
Si molta gent és reticent avui a qüestions com els ventres de lloguer, no és tant per vulnerar l’ordre natural sinó un dels dogmes de la nostra civilització: la singularitat de la persona i la seva dignitat inalienable. El rebuig que avui sentim davant aquests casos, no el sentien Abram ni Sarai, per als quals era natural utilitzar la seva esclava, ni el senten les comunitats en les quals la dona és el mitjà de l’home per reproduir la seva estirp i de l’únic que s’ha de preocupar aquest és de vetllar que ella no se’n vagi al llit amb el veïnat. La sort és que aquestes situacions avui ens comencen a provocar un nus a l’estómac i això és bo, tot i que ens sorprengui trobar al mateix bàndol catòlics tradicionals i feministes radicals, per exemple.
Altra cosa és que la visceralitat d’aquest rebuig segui feble i que la instrumentalització de les dones i els homes més enllà dels temes reproductius sigui per fer feina i produir, per consumir béns o per generar dades personals a favor de grans corporacions, és ben lluny de ser percebuda com una amenaça. Prova d’això és que, encara que tenguem aquesta fixació atàvica per les qüestions reproductives, poca gent percep avui el mal que fa la hipersexualització de la societat i els seus efectes en els nombrosos casos de violència sexual o com influeix en la manera com es relacionen les persones en l’àmbit més íntim. És evident que queda molt de camí per fer, així que benvingudes siguin les polèmiques amb els famosos si ens fan avançar.
