Marx, de vocació literat (I)

PalmaEn aquest article recuper un Marx oblidat i molt desconegut. És un Marx jove, estudiant universitari, més líric i enamorat, idealista i romàntic, que no encaixa gens bé amb el Marx conegut universalment per promoure la superació del capitalisme a través de la revolució comunista.

L’aproximació als escrits marxistes de joventut té un interès documental; permet reconstruir amb precisió una primera etapa intel·lectual centrada en el romanticisme idealista, que posa l’accent en la llibertat individual i el poder de les idees per transformar la realitat; aporta informació sobre el bagatge cultural, literari i filosòfic a partir del qual el jove Marx articula el pensament inicial; i a més, permet recuperar un vessant marxista poc estudiada a causa de la dubtosa qualitat literària dels escrits, la seva incompletesa i la nul·la transcendència política.

Elecció professional

A disset anys, Marx ja es planteja quina havia de ser la seva futura professió. Ho sabem gràcies a la lectura de l’assaig Reflexions d’un jove a l’hora de triar una professió (1835), que va escriure com a part dels exàmens finals de batxillerat. En aquest treball, Marx estableix que el primer deure dels joves és elegir una professió i no encomanar-se a l’atzar. Segons el filòsof renà, l’elecció professional ha de complir dues condicions: ha de ser vocacional i contribuir a la realització personal, i a la vegada ha d’estar al servei de la societat i el progrés i el benestar del conjunt de la humanitat. Marx considera essencial escoltar la veu de Déu, encara que “parli en veu baixa”, meditar amb calma les coses, evitar deixar-se dur per un fals entusiasme que té l’origen en l’ambició i la fantasia. Marx s’imposa la tasca d’elegir una professió digna, vinculada al perfeccionament individual i social. Per exercir una professió dignament s’ha de ser talentós i fer cas dels bons consells paterns i materns. Marx pensa que un home que vol ser perfecte no es pot deixar dur per interessos egoistes, no s’ha de preocupar de si mateix, sinó dels altres i del bé comú. Si ho aconsegueix viurà eternament.

D’acord amb aquest treball, defensaré que el jove Marx tenia aspiracions literàries i cobejava ser un gran literat. Per això, durant aquesta etapa estudiantil escriu poemes, a la vegada que experimenta amb altres gèneres, com la novel·la humorística i el drama, i s’atreveix a traduir els clàssics Ovidi i Tàcit. Aquests experiments literaris de joventut estan marcats filosòficament per l’adopció de la dialèctica hegeliana, la influència de les concepcions estètiques de Schelling, Lessing i Winckelmann, i el to romàntic i satíric.

Entre 1836 i 1840, Marx escriu poemes d’amor dedicats a l’estimada Jenny von Westphalen, coincidint amb la seva etapa estudiantil a la universitat de Berlín i amb la finalitat de racionalitzar el sentiment amorós, sota la influència formal i temàtica del romanticisme i l’idealisme alemany de Schiller, Goethe, Sterne, ETA Hoffmann i Heine. El poemari també inclou versos dedicats al pare, amb mires a justificar una dedicació literària que l’allunya dels estudis de dret i filosofia.

La majoria dels poemes són lírics i no tenen un fil narratiu definit, excepte Lucinda, en què conta la història tràgica de dos amants. Hi ha alguns poemes que criden l’atenció per la seva originalitat, com aquell en què Marx dialoga amb una lira o aquell altre en què compara l’home amb un tambor. D’altres, en canvi, els dedicats als estudiants de medicina, destaquen pel seu to irònic i humorístic.

En els poemes fa servir alguns tòpics literaris: la distància amb l’estimada com a obstacle dolorós, els estats d’ànim canviants de l’enamorat, l’exaltació i idealització de l’estimada, el desig sexual, l’amor etern i la cara tràgica de l’amor que l’aproxima al suïcidi i la mort.

El poemari inclou referències filosòfiques a Kant, Fichte, Schiller, Schelling, Hegel, i Maimònides, la majoria de les quals formen part d’epigrames. També fa mencions literàries a les Muses, Homer, Goethe i Bettina Brentano; personatges de ficció com Faust; i herois mitològics, com Ícar, Èdip i Aquil·les.

En els poemes tracta del dolor que li causa la separació de l’estimada, dels obstacles familiars i també de la llunyania com un impediment més circumstancial. Altres temes destacats són la poesia, la inspiració i les dificultats creatives. Per a Marx, la poesia són cants units a la lira que neixen de la inspiració i els sentiments amorosos, en què l’objecte estimat és inseparable del vers, perquè, com escriu Marx, en els segles venidors es recordarà el refrany amorós que diu: “amor és Jenny. Jenny és nom d’amor”.

L’expressió marxista d’amor és inconformista, adés que necessita completar-se amb els coneixements, els pensaments profunds i el fluir de les paraules. Li preocupa el lloc de l’home a la terra i a l’univers, i el problema de l’existència i l’esdevenir que ens dirigeix del no-res al tot, és a dir, del bressol al taüt. Sent entusiasme per la vida i per tot allò que ha estat creat. De fet, vol aprofitar-la, i maximitzar les hores per avançar cap a la llibertat i el perfeccionament. En resum, en els versos fa una idealització de les passions que acompanya amb reflexions i introspeccions.

En els poemes fa contínues referències religioses, al Déu cristià, la Verge Maria, Crist, l’arcàngel Gabriel, que alterna amb altres cites a Júpiter o Zeus i Apol·lo, i als déus mitològics en sentit general. És creient i devot, i reconeix resar i compon himnes per honorar Déu. Sent por i angoixa del judici final, del destí que determinarà si l’ànima s’eleva cap al cel o cau a l’infern, tot i que confia en la grandesa, pietat i bondat de Déu.

Per a Marx, la unió amorosa és màgica, també ho són les arpes, els cors, els dons i les benediccions, els espais i els remolins, les imatges, els poders i les paraules, la fantasia, l’existència i la mateixa escriptura poètica. Les imatges poètiques positives d’alegria, goig i felicitat contrasten amb altres carregades de perills ocults sota les ones salvatges, els trons i les tempestes, les valls i nits nebuloses, les foscors dels abismes i penyals i les ànimes demoníaques. En definitiva, percep que l’amor també és un verí que apunyala i mata.

Les emocions i els sentiments

Per a Marx no hi ha amor sense dolor, ni llum sense foscor, ni dia sense nit, ni cel sense infern. Les emocions i els sentiments se succeeixen sense solució de continuïtat, l’alegria i el desig són interromputs per pors, misèries i oblits. Però Marx desafia els perills amb el seu cant i, sobretot, encara la realitat amb els somnis. Els somnis són importants, perquè són il·lusions i metes insatisfetes que poden arribar a fer-se reals. Aquí l’esperança i la insatisfacció entren en joc i conviden a l’acció.

En alguns poemes dedicats al pare, Marx desenvolupa un humor irònic i satíric molt característic que usa per criticar la moda del romanticisme retòric; i també la mesura matemàtica del món; els estudiants metges-filisteus i la seva psicologia, metafísica, antropologia i ètica; la inexistència de l’ànima; la visió materialista de l’home; la medicalització de la vida; i la instrumentalització de la naturalesa amb fins mèdics.

En el poema titulat ‘La pàl·lida verge’, deixa constància de l’aspiració a ocupar un lloc d’honor a les lletres i assolir l’èxit literari, però la cruel realitat és que no va passar de ser un somni, ja que ni tan sols va poder gaudir de la satisfacció de veure publicats els poemes, malgrat els intents i esforços per aconseguir-ho.