Qui educa els joves que reivindiquen el franquisme?

Fa tan sols uns dies, el 12 d’octubre, mentre l’acampada de la Puerta del Sol pel dret a l’habitatge mirava de mantenir viva la memòria de Maricarmen, un grup de joves –molts d’ells menors d’edat– s’hi va presentar amb banderes i simbologia franquista per increpar i insultar els acampats. La imatge costa de pair: adolescents nascuts al segle XXI reivindicant un dictador contra altres joves que demanen, simplement, un lloc on viure. Fa poques setmanes escrivia aquí que Maricarmen ens havia regalat una lliçó de dignitat; en el dia de màxima exaltació de la nació, alguns li responien amb l’aguilot i el braç alçat. No és un fet aïllat. Aquí també hem sentit “vivas a Franco” que han acabat als diaris, i qualsevol docent de Secundària us podrà contar què se sent pels passadissos o què circula pels grups de WhatsApp de l’alumnat.

Seria fàcil despatxar-ho amb un “aquests joves no tenen educació”. Però la pregunta incòmoda és una altra: quina educació han rebut? Quina educació els hem donat? Encara que sembli una obvietat, convé en aquest sentit no confondre educació amb escola: els joves passen més hores davant les pantalles que a les aules, i allò que hi consumeixen no és neutre. Són plataformes en mans d’una elit tecnocràtica que fa negoci de l’odi, que premia el contingut més extrem perquè és el que retén més l’atenció, i que ha convertit la violència verbal en el llenguatge normal. L’algoritme no adoctrina amb discursos, sinó amb repetició: humiliar el feble, riure’s de les feministes, culpar de tot l’immigrant, presentar l’ús de la força com a virtut. No és estrany, doncs, que l’extrema dreta creixi entre els més joves, especialment entre els homes, dins una societat que es feixistitza a poc a poc.

Ara bé, que l’escola pesi menys no vol dir que no hi tengui res a dir, o res a fer. Primer, revisant el seu propi currículum ocult: la competitivitat, la meritocràcia, l’obediència sense pensament crític, formes de dominació que s’aprenen sense que ningú les ensenyi explícitament. Segon, saldant un deute: la memòria democràtica continua sent la gran absent de les aules, una altra de les limitacions de la Transició. El franquisme s’hi explica, si s’hi arriba, com un capítol més del llibre de text, no com una ferida que encara condiciona el present. I on hi ha silenci, la propaganda hi troba espai. Si no explicam què va ser la dictadura, i que no va dur res de bo, altres ho faran per nosaltres, en vídeos de quinze segons, sense mirament ni escrúpols.

Però convé també corregir el focus: per molt de renou que facin, parlam d’una minoria. Els qui eren a Sol i a places arreu defensant l’habitatge també són joves, com ho són els qui a casa nostra es manifesten pel decreixement turístic o les joves feministes que han aconseguit canviar el sentit comú d’una generació. El problema és que aquesta joventut no és rendible per a l’algoritme ni per a molts mitjans: no genera clics fàcils ni pànic moral. Visibilitzar-la és una tasca política de primer ordre, perquè demostra que hi ha altres maneres de ser jove, capaces d’escapar de la maquinària utilitarista de les xarxes i del mainstream. Diria que visibilitzar també la gent que fa coses bones, que lluita i es compromet pels altres, i que no sols pensa en ella mateixa i a fer-se milionari a costa del que sigui.

Cal urgentment pensar i desplegar models educatius que vagin més enllà del “no”. S’ha de deixar clar (i no sols des de les aules, perquè amb això els platós de televisió també hi tenen molt a dir) que promoure la violència, el feixisme o l’odi a les persones migrants no està bé ni és tolerable. Però una educació que només prohibeix deixa un buit, i l’extrema dreta és experta a omplir buits: ofereix pertinença, enemics clars i un relat de futur, per fals que sigui. Una educació democràtica ha d’oferir comunitat, complexitat i, sobretot, horitzó. Ha de permetre pensar, construir vincles socials i també somiar un món millor per als joves i per als no tan joves. Paulo Freire en deia l’inèdit viable: sense esperança no hi ha pedagogia possible, només gestió de la desesperança. I això implica escoltar-los, perquè estic convençut que molts d’aquests adolescents no cerquen Franco, cerquen algú que escolti els seus malestars i se’ls prengui seriosament.

Venen mesos d’enrenou electoral, amb uns resultats previsibles que ens poden posar les coses encara més difícils. Els i les docents ja coneixem el guió: acusacions d’adoctrinament contra qualsevol mestre que parli de memòria, de feminisme o de drets humans, mentre el veritable adoctrinament circula lliurement pels mòbils. La temptació pot ser la d’abaixar el cap i refugiar-se en una suposada neutralitat inexistent ni en l’educació ni en la vida. I és que davant l’odi no hi ha neutralitat possible. La mala educació no és la dels joves que criden: és la d’una societat que els ha deixat sols davant una pantalla que els adoctrina.