M’agrada Joan Cortés perquè és un artista que no necessita parlar fort per fer-se escoltar. En un temps en què sovint sembla que l’art competeix per captar l’atenció a qualsevol preu, ell continua treballant des de la discreció, des d’una honestedat que no és una estratègia ni una posa, és una manera de ser. Qui el coneix sap que l’home i l’artista comparteixen atributs com la serenor, la coherència, la netedat i la fidelitat a allò que creu.
La seva exposició La temptació de les formes, a la galeria i taller 6A de Palma, és una bona demostració d’aquesta manera d’entendre el fet creatiu. No hi ha artificis. No hi ha efectismes. Hi ha, en canvi, més de quaranta anys de feina condensada en unes obres que ens arriben amb una naturalitat desarmant. Però l’aparent senzillesa és enganyosa. Darrere cada volum hi ha una reflexió sobre l’espai, la llum, la forma i la matèria.
Joan Cortés és, abans que res i sobretot, escultor. El volum és el seu llenguatge, la manera que ha trobat per relacionar-se amb el món. Les seves peces neixen de l’acumulació pacient de formes geomètriques que acaben generant cossos orgànics, estructures que semblen haver crescut de manera espontània, com si fossin organismes vius. Hi ha alguna cosa primitiva i a la vegada contemporània en aquesta manera seva de construir.
El que més m’interessa del moment creatiu que viu és que sembla haver-se alliberat de qualsevol necessitat de demostrar res. Tampoc n’ha tingut gaire mai. Els seus blancs característics continuen presents, igual que la capacitat de convertir materials aparentment humils en objectes de gran noblesa. A l’obra actual, però, hi apareixen també daurats i esmalts preciosos. I, tanmateix, no ocupen el centre del relat. Són complements. El protagonista de l’obra de Cortés continua sent el volum, la forma, la idea.
També m’agrada la manera com reivindica el procés sense convertir-lo en espectacle. Vivim envoltats de creadors que senten la necessitat de mostrar constantment la cuina de la seva feina. Cortés fa just el contrari. La seva obra ens arriba neta, fresca i directa, com si entre la intuïció inicial i el resultat final no hi hagués hagut cap esforç. És molt difícil aconseguir que una feina complexíssima sembli inevitable.
L’exposició de Joan Cortés reserva un espai destacat als gravats, que dialoguen amb les escultures de manera natural. Tot i que el seu territori és l’escultura, les obres gràfiques comparteixen la mateixa lògica constructiva. Cercles, acumulacions, relleus, profunditats i volums apareixen sobre el paper amb tanta força com senzillesa. Potser per això m’agrada tant Joan Cortés. Perquè continua deixant-se temptar per les formes després de tota una vida dedicada a perseguir-les. Perquè conserva la curiositat. Perquè no s’ha rendit a les modes ni a les presses. I perquè encara és capaç de sorprendre’ns des de la senzillesa, que és, probablement, una de les formes més difícils d’aconseguir.
