20/08/2021

El lluïment o quin model volem

No ve d’ara, la dèria d’obrir cellers. Com si preparar la terra per a la vinya, entendre-la, sembrar-la, construir el celler, aprendre a fer vi i millorar-lo, i dotar la instal·lació de tècnica s’assemblàs a anar-se’n a comprar un iot de desenes de metres amb tripulació inclosa. Tampoc no és una febre que ens afecti aquí només. Es viu pertot on és possible i fins i tot allà on es fa –o es feia– quasi impossible. Però en una illa com Mallorca aquesta dèria pren una altra dimensió perquè el territori és limitat, el rústic encara ho és més, i aquests inversors no tenen límit. Els antics vinaters de l’illa saben el que els costava sumar quarterades de vinya. Els més nous, els recents, quan s’hi posen ja en tenen 50 o qui sap quantes, de quarterades. Diuen que, de vegades, quan arriba el propietari a conèixer les terres, la seva nova inversió, el raïm és a punt de veremar o, si no, ja li serveixen una copa del vi que du el seu nom.

Com que cap dels que du dècades fent vi a Mallorca començaria en aquest negoci si fos amb l’objectiu exclusiu de fer doblers, hem de pensar que tampoc és per això que ho fan els milionaris estrangers que, d’un temps ençà, obren cellers arreu de l’illa. Hem de suposar que és una manera de posar els milions que els sobren en una activitat bucòlica, agrària, que es diu ecològicament sostenible. Una inversió d’aquestes que fan gola i, si no dona guanys en doblers, els dona en lluïment: sempre poden convidar a una festa amb bon vi de la casa els clients de la indústria metàl·lica que tenen a Suècia, que això queda molt i molt bé. Dur els amics o clients al mig de foravila a Mallorca i obrir-los botelles de vi és d’allò més guai.

Cargando
No hay anuncios

Comença a haver-n’hi de més, d’aquests nous cellers, fills d’inversions milionàries. Qualcú es podrà demanar per què dic de més si aquesta és una activitat que fa més productiva la terra, embelleix el paisatge, etcètera. No hi ha activitat de lluïment que sigui innòcua. Aquests inversors d’on sigui estan acompanyats de grans despatxos de missers, economistes i gestors que saben com endur-se el màxim de subvencions, a costa d’altres que no tenen els mateixos recursos per aconseguir-les. No va ser a la finca des Fangar que li van donar una milionada pública per fer un celler que tancà o manté una activitat més que residual per no haver de tornar els doblers? És més, aquests inversors, com que no estimen el lloc perquè no el coneixen, lloguen els espais per a festes, i venga trull i renou. Que això no és fer vi, que això molt sovint és blanquejar a casa per emmerdar ca un altre. 

Aquesta febre vinatera, o de l’oli –també–, s’assembla molt a la de les botigues o galeries d’art que inversors estrangers han anat obrint a Palma –i no només–, copant carrers i carrers com si hi hagués una bogeria per comprar obres d’art. Una activitat que està canviant el galerisme i, en part, també el nostre món artístic. 

Cargando
No hay anuncios

És aquest el model que volem? És el que ens interessa? O tot això ens passa perquè a hores d’ara encara no sabem quin model volem promoure?