Llops
La vida hauria de ser sagrada, però massa sovint els que manen ho obliden, ho menystenen. Els humans tenim la sensació que una vegada i una altra ensopegam amb la mateixa pedra, repetim les mateixes errades. Potser per aquest motiu parlen dels fets cíclics de la història, cert! Vivim temps nous, més aviat incerts, ens sentim peregrins de la terra fràgil i ens xoca. Segurament no és la primera vegada ni serà l’última d’aquest fet cíclic i contradictori. La sensació (falsa o no) d’estabilitat i seguretat del paraigua nuclear americà s’ha estroncat, fins i tot Keir Starmer –responsable polític de la Gran Bretanya– està preocupat amb aquesta nova etapa del viatge. Abans, els comunistes soviètics eren els dolents de la pel·lícula, els enemics a batre. Avui en dia algú ha decidit canviar els bàndols. Diuen que els negocis van per davant i es prioritzen els guanys. A mitjan febrer vàrem poder veure a la cimera de Múnic els que manen a Europa. A les seves cares es reflectia el temor i la preocupació per la nova situació al tauler mundial. Alguns recordàrem la conferència de Múnic de 1938. En aquells moments, la voracitat territorial de Hitler no tenia límits i entregaren a canvi de la il·lusió d’una pau duradora a Europa, la regió dels Sudets a Alemanya i per afegitó, esquarteraren la incipient Txecoslovàquia. Ara volen trossejar Ucraïna, per interessos foscos i poc clars. I després d’Ucraïna què o qui? Les decisions dels que tenen el poder ja estan preses. El 2022 el tir els va sortir per la culata i Volodímir Zelenski –el Winston Churchill ucraïnès– va ser capaç de mobilitzar un poble adormit. Encara recordam les seves paraules els primers dies de la invasió russa: Som un poble pacífic, però no ens rendirem. I si algú intenta prendre’ns la nostra terra, la nostra llibertat, les nostres vides, les defensarem... El president és aquí. Tots som aquí. Ara els llops hi tornen per clavar els ullals esmolats i no volen amollar la presa. Quins interessos tenen en joc? Només volen les terres rares?
La meitat dels americans han obert amb els seus vots la gàbia dels llops. Uns llops que tenen pressa i molta set de venjança; ensumen la sang. Mentrestant, els europeus ens sentim indefensos, abandonats i traïts. Altra vegada la història de la humanitat en fa de les seves.
Ara, com ja va passar abans, els Estats Units es repleguen sobre ells mateixos una altra vegada. Fins i tot ens miren malament, als europeus. El discurs dels dirigents americans i d’una bona part de la seva societat es repeteix una vegada i una altra: primer som nosaltres –diuen– ens ho mereixem, Déu està de part nostra. Per aquest motiu som una gran nació. Ens hem de recuperar i viure bé, ja hem fet massa sacrificis per la resta del món, per la democràcia i per la llibertat. Que els grans portaavions americans i els nostres soldats tornin a casa. Bé, per la zona d’Àsia en deixaren algun, de vaixell, només per vigilar els nostres interessos comercials i la seguretat nacional. L’Àsia i més concretament la Xina s’han convertit en la nostra preocupació i el nostre objectiu.
La Doctrina de James Monroe del 1823, encara que sembli que no és vigent del tot, influeix en la mentalitat i la política exterior dels Estats Units del segle XXI. Amèrica per als americans, deien, diuen. D’aquesta manera, podríem entendre actualment la necessitat de comprar o annexionar-se l’illa de Groenlàndia, recuperar el control del canal de Panamà o influir de manera molt significativa sobre les economies del Canadà, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i tantes altres nacions de l’hemisferi sud. Després de la I Guerra Mundial, els Estats Units de l’administració Wilson (1913-1921) i la de W. G. Harding (1921- 1923) abandonaren a la seva sort els europeus i es replegaren en ells mateixos. Trump i els seus cadells reprenen el mateix camí. Això sí, continuaran fent negocis amb qui els convingui.
Aquests llops ferotges s’han tret les màscares i juguen amb la por de les seves preses. Ens diuen que la solució a les incerteses del nou ordre mundial rau a fabricar i comprar més armes, a fer més por que els altres i a mossegar més fort i matar més. Qui s’ho creu? Més PIB en despesa d’armes significa més soldats disposats a morir per la pàtria! On són aquests soldats? Si algú pensa que amb més armes arreglarem aquest desgavell que han creat els llops, va ben errat. Necessitam lideratges nous de gent que ens retornin la confiança i la serenor. Tard o prest els trobarem. La destrucció, la mort prematura o violenta no són necessaris per al creixement de la humanitat. Ens sentim perduts dins la mar gran, sense rumb i sense tocar terra amb els peus. Els pròxims anys, per sortir d’aquest malson, d’aquesta caricatura grotesca, ens caldran dones i homes asserenats i humanistes, amb l’esperit tranquil i les mans netes. Quant de dolor i patiment haurem de suportar fins que arribin temps millors?