10/04/2021

Lliçons de 1931

L’absurda situació en què es troba el sobiranisme català -incapaç de convertir una majoria popular en una majoria de govern- té molt a veure amb els greuges del passat recent. Mentre els bestsellers de Puigdemont i Torra evidencien que Junts és qui menys ha paït els fets de l’últim quadrienni, en la perifèria de l’independentisme és freqüent trobar anàlisis indignades que parlen d’un engany premeditat per part dels principals actors del Procés. Tot va ser un immens farol, s’exclamen. Potser estaria bé parlar de què significa un farol. I és molt escaient fer-ho a pocs dies del 90è aniversari de la proclamació de la República de 1931.

Els farols poden ser un exercici d’infantilisme o d’audàcia. Poden sortir bé o sortir malament. Però per a col·lectius sense poder real, com és el cas de Catalunya, sovint són l’única opció. Quan Alfons XIII va convocar eleccions el 1931 (primer municipals, després generals) el règim dinàstic continuava fermament instal·lat. Aleshores es va produir la victòria republicana del 12 d’abril, i dos dies després Lluís Companys va entrar amb una colla de regidors electes a l’Ajuntament i va hissar-hi la bandera republicana; Macià, emprenyat amb el seunúmero dos, va proclamar la República Catalana per tal de forçar una aposta federal a tot l’Estat. A Madrid, Azaña i Alcalá-Zamora es posaven les mans al cap: ¡el separatisme podia legitimar una resposta violenta per part del règim! Però no. Poques hores després, el rei emprenia el camí de l’exili, la República Espanyola s’imposava sense violència, i Macià va consolidar la seva posició, tot i que es va haver de conformar amb la presidència de la Generalitat. No hi hauria “confederació ibèrica”, però Catalunya obtenia l’autonomia que l’Espanya monàrquica havia negat a Cambó durant trenta anys.

Cargando
No hay anuncios

El farol de 1931 va sortir bé gràcies al rampell de Companys. Però hauria pogut sortir malament. Pocs sospitaven que la monarquia estigués tan afeblida. Els republicans espanyols eren partidaris d’esperar a les eleccions generals abans de fer passes endavant. El socialista Fernando de los Ríos, futur ministre, va declarar, exultant, que la República arribaria “abans de dos anys”. Deia això el 13 d’abril! L’endemà, quan Companys va ensenyorir-se de l’Ajuntament sense altres armes que la seva intuïció, ningú no podia saber com respondrien la monarquia i l’exèrcit. Si el capità general hagués fet ús de la força, s’hauria imposat sense problemes. Companys podria haver acabat empresonat o executat. El seu fracàs potser hauria acovardit els republicans espanyols, i hauria esperonat Alfons XIII a encastellar-se rere un altre dictador. Però no. El farol va ser un èxit. Companys va confiar en la inèrcia guanyadora i l’abstinència dels indiferents. Fortuna audaces iuvat.

Els líders independentistes van pensar el mateix l’octubre del 2017. ¿De debò van ser tan temeraris, després de l’èxit de l’1 d’Octubre, de les massives manifestacions, del “Catalunya se va ” d’Iñaki Gabilondo? ¿De debò molts de nosaltres no vam pensar que, potser aquest cop també, la sort afavoriria els audaços? Jo admeto que sí. Pensava que obligaríem el govern espanyol a negociar. I admeto que la meva anàlisi de situació era errònia, i que molts dels nostres líders van fer un trist paper aquells dies. Però no penso condemnar el farol del 2017 titllant-lo d’“engany premeditat” només pel fet que fracassés, de la mateixa manera que no cal sobreestimar Companys i Macià pel fet que el seu farol de 1931 acabés amb èxit.