10/02/2023

Un llibre

No sé d’on ha sortit ni qui me l’ha enviat. M’ha caigut a les mans no sé com. Caure a les mans no és caure de les mans, que és tota una altra cosa. No, aquest llibre m’ha caigut a les mans i no m’ha caigut de les mans ni un moment, al contrari, un cop començat, no l’he pogut deixar. 

M’estic referint a El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat. El seu autor, Josep Carner-Ribalta. Amb un pròleg de Josep Vallverdú i editat per George Carner, fill de l’autor. 

Cargando
No hay anuncios

Cada dia m’agrada més llegir llibres com aquest, de memòries. Cada dia m’interessa més la vida dels altres. Potser per xafarderia, per una mena de voyeurisme dels fets i les dites, els costums i les manies dels altres. Potser per emmirallar-hi els fets de la pròpia vida, les dites, els costums, i per justificar-ne les manies. Hi ha qui té una vida agitada, intensa, com se sol dir. Hi ha qui té una vida petita, discreta. Hi ha qui, com deia Espriu d’ell mateix, no té biografia. 

Aquest no és pas el cas del nostre autor, tot al contrari. Josep Carner-Ribalta no té res a veure amb Josep Carner, el poeta, tot i que el nostre Carner-Ribalta també va escriure versos i en va publicar cinc llibres. Però, a més, va publicar memòries, assaig, novel·la i contes, teatre, traduccions…

Cargando
No hay anuncios

Nascut a Balaguer —el campanar del títol d’aquest llibre és el de Balaguer—, es va passar més anys fora del poble que no pas a l’ombra del seu campanar. Però ja se sap, allò dels orígens marca. El poble natal es fa present en els records i els seus carrers i les seves cases es converteixen en un escenari per a la memòria. Necessitem imatges, vivim de les imatges i en les imatges. El temps es condensa en aquests espais i hi tornem. El nostre autor, al cap de molts anys, el 1970, torna a Balaguer i es troba el seu campanar “esberlat a l’altura del cimbori de l’església. I era mut. No tenia campanes! L’enemic les va fondre…” 

Cargando
No hay anuncios

La vida de Josep Carner-Ribalta va ser força agitada. Barcelona, Anglaterra, París, retorn a Barcelona, funcionari de la Generalitat, dos viatges a Moscou, Bèlgica, Cuba, els Estats Units, on finalment es va instal·lar i on va morir. Va ser un llibre de Santiago Rusiñol, Del Born al Plata, que li va revelar, diu, quan feia d’aprenent a Barcelona, que en català es podia dir tot. Li va desvetllar la vocació literària, com si diguéssim. Va aprofitar, llavors, per conèixer els escriptors que tallaven el bacallà a Barcelona. L’altre Josep Carner, “el poeta dels poetes”, com diu, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, López-Picó, Ventura Gassol, de qui es va fer molt amic. 

Admirador de Francesc Macià, el va seguir sempre. I aquest el nomenà cap de premsa del Parlament català, assessor tècnic del Comitè de Cinema de la Generalitat, comissari d’Espectacles de Catalunya… De fet, eren càrrecs culturals. Però abans va refusar un càrrec estrictament polític, el de governador de Girona. Ell es considerava un escriptor. 

Cargando
No hay anuncios

Ja una mica gran, tenia trenta-vuit anys, es va enamorar i es va casar. Ho explica així: “La cerimònia tingué lloc a la Sala de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, davant dels magnífics frescos de Josep Maria Sert, i ens apadrinaren Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat, i J. Sunyol, l’editor del setmanari La Rambla. L’acte fou presidit per l’alcalde accidental Ventós, i presenciat per diverses personalitats, entre elles Pompeu Fabra, Josep M. Espanya i altres. L’acomiadament de solter havia tingut un caràcter mig literari amb la presència dels poetes Josep M. de Sagarra i Melcior Font. La penya literària de l’Ateneu, a la qual concorria, em feu un exquisit present de noces”.    

De viatge de noces visiten els ports de la Mediterrània i el Marroc. També van a Madrid, que els deixa un regust deplorable, sens dubte per raons subjectives, diu: “No vaig poder oblidar que aquell era el centre de l’espanyolisme […]. L’espanyol, aquell que d’aquesta denominació política en fa una professió i un objectiu, sigui de la regió peninsular que es vulgui, automàticament es converteix en representant de l’enemic de Catalunya”.

Cargando
No hay anuncios

Jo sempre havia tingut Carner-Ribalta per un funcionari gris i avorrit. L’ombra del seu homònim me’l feia veure com un que no té gaire interès. I en tenia. El seu fill George va trobar el manuscrit d’aquest llibre que explica moltes coses interessants de la seva vida, n’ha preparat l’edició i l’ha publicat. L'hi agraeixo infinitament. L’he llegit amb gran plaer. M’ha revelat qui era de debò Josep Carner-Ribalta. Moriré una mica menys ignorant.