19/09/2023

Llengües i pàtries

1. La carambola. Per fi el català arriba a les Corts espanyoles. Hauria d’haver-hi estat des del començament, des que sota l'eufemisme comunitats autònomes es va reconèixer la diversitat de regions i nacionalitats que conformen el mapa d’Espanya. Res ajuda més a afrontar els conflictes que assumir la realitat. Però això és impossible quan el poder es fonamenta en la seva negació. Amb 45 anys de retard es podrà parlar català a la tribuna del Congrés. I la dreta espanyola encara ho considera una concessió inacceptable.

La política és òbviament la lluita pel poder, et trec a tu per posar-m’hi jo. Però, en democràcia, la darrera paraula la tenen els ciutadans. I això vol dir la conveniència de prendre’ls en consideració. En la pràctica es tradueix en la voluntat de seduir-los, de dir-los el que es creu que volen sentir (demagògia) o d’imposar-los el que han de voler (autoritarisme). Sé que és una ingenuïtat dir-ho, però la funció de la política és la gestió eficaç del poder, no només conquistar-lo i conservar-lo. Tanmateix, la dinàmica de la democràcia, a partir del principi de la meitat més u que marca les majories, tendeix fàcilment a la lògica dels bons i els dolents, dels meus i dels altres, de l’amic i l’enemic. I, en aquest context, una cosa tan elemental com el dret de cadascú a expressar-se amb la seva pròpia llengua pot convertir-se en un debat inacabable sobre les essències. Ha estat una casualitat numèrica en la distribució dels escons la que ha donat a un independentisme en hores baixes un vot decisiu, el que ha fet possible el que semblava tabú. I promet soroll a l’hemicicle i demagògia catastrofista –Espanya es trenca– a la sala i a les xarxes. Amb l’agreujant que, en la societat de la hiperconnexió, xarxes amunt i avall, la individualitat, la capacitat de pensar i decidir per un mateix, es dilueix en l’univers de la falsedat i el soroll.

Cargando
No hay anuncios

2. Errors. La bona política és la que sap llegir els moments d’oportunitat. Ara s’ha pogut fer entrar a les Corts espanyoles el reconeixement del que hauria de ser una obvietat (que cadascú parli com vulgui), per la debilitat d’uns, un PP sorprès per la desfeta inesperada, i dels altres, un PSOE necessitat de vots per conservar el poder. Però són situacions que es podien haver resolt molt abans. I el conflicte d’esquinçament patriòtic de vestidures només revela una cosa elemental: la dificultat del respecte mutu enverina les coses fins a fer perdre la noció dels límits i del que és possible. I els que s’escandalitzen que es parli d’amnistia haurien d’entendre que és un pas necessari perquè es puguin assumir els errors de cadascú i reprendre camí en una etapa nova. L’octubre del 2017 van xocar dues expressions de la pèrdua del sentit del possible (que és el que porta sempre a les apel·lacions transcendentals a realitats mítiques superiors): d'una banda, la deixadesa del president Rajoy quan va passar cinc anys (des de la visita que li va fer Artur Mas el 2012) sense fer res per afrontar un problema que exigia més responsabilitat política i permetent que la situació es podrís fins al punt d'haver de resoldre-la per la via d’una repressió brutal; i, de l'altra, la irresponsabilitat d’anar a una declaració unilateral d’independència impossible d’executar (fou retirada al ser pronunciada). Ara estem en plena ressaca d’aquests disbarats. I els més creients es resisteixen a veure que l’amnistia és el millor senyal per tancar una etapa i reprendre camí.

Cargando
No hay anuncios

3. Inefables. Els conflictes amb càrrega patriòtica no són excepció hispànica. Són un recurs generalitzat per no afrontar les transformacions de fons en què sovint la política va a remolc del poder econòmic, com veiem cada dia més i es fa difícil d’explicar. I així els debats sobre el marc i les referències transcendentals desborden la realitat dels conflictes. Crec que l’agenda és una altra. La batalla patriòtica és una exhibició d’impotència que malauradament simplifica l’acció de cada part: bons i dolents de perímetre variable. I la que ens faltava: l’ANC i Sílvia Orriols pugen a l’altar a cantar l'última promesa. És a dir, a seguir fugint de la realitat. No només de pàtries viu l’home. De creure en Déu a creure en la pàtria: tot va d’inefables que evidencien les limitacions de la condició humana. La llengua és de les persones, no de les pàtries.