La costa no és un negoci
A les Illes Balears l'espai costaner no només constitueix un patrimoni ambiental de primer ordre, sinó que també és un pilar estructural de l'economia i la identitat de l'Arxipèlag. Els ecosistemes costaners —platges, dunes, salines, albuferes, penya-segats i praderies de posidònia— funcionen com a hàbitats interconnectats i inseparables, part d’un tot harmònic. La seva preservació és clau per a la bona salut de la biodiversitat marina i terrestre i, a més, representen un factor d’excel·lència en el model turístic.
Des d’aquest punt de vista, la tendència a privatitzar o regular en favor d'interessos comercials, com és el cas de la nova llei de costes que pretén el Govern de les Balears, representa una amenaça directa per a aquests valors estratègics. Continuar apostant per un litoral com a espai d’explotació privada implica desplaçar l’interès públic i degradar el recurs més valuós que sosté l’economia balear: el seu entorn natural. La costa no s'ha d'entendre com un bé comercialitzable, sinó com un actiu comú, vital i orgànic pels ciutadans i també pels visitants. En aquest ordre, de manera descarada, no a l’inrevés. Les Balears són un país i, circumstancialment, una destinació turística, no podem deixar de tenir-ho en compte.
El Govern, amb la nova norma, pretén salvar edificacions i activitats econòmiques irregulars dins el domini públic maritimoterrestre. Bars, restaurants i xibius, que incompleixen la llei estatal de costes, es pretenen incloure en el registre de construccions que la normativa autonòmica considera d’“interès cultural”. Un extrem justificable, excepcionalment, només en casos d’un valor patrimonial i etnogràfic irrefutable, sempre per fer-ne un ús públic i comunitari.
En afavorir concessions i usos lucratius en domini públic maritimoterrestre, s'afebleix la cohesió territorial i s'erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Preservar el litoral no és un obstacle econòmic, sinó una condició essencial per mantenir el teixit productiu i social de les Illes. Ara mateix, salvaguardar aquests sistemes es fa imprescindible per frenar l'erosió, apaivagar l’acció de les tempestes i, en definitiva, ajudar globalment a mitigar els efectes del canvi climàtic. En una mar tan amenaçada i estressada com la Balear, reforçar les figures de protecció litoral i de reserves marines és una condició necessària per frenar la pèrdua de biodiversitat i mantenir l'equilibri ecològic a llarg termini.
Per una altra banda, la nova llei de costes de les Balears constitueix un evident acte de deslleialtat institucional, pel fet d’anteposar interessos sectorials i privats als principis de protecció ambiental i ús comú de l’àmbit públic. L’objecte de la transferència de competències de l’Estat a la comunitat que es va dur a terme en el seu dia era impulsar polítiques mediambientals homogènies (la comunitat és competent en matèria de medi ambient), cercar eficàcia a través de la proximitat amb el territori i donar un impuls a la preservació. La defensa dels quiosquets (i altres edificacions) situats en domini públic maritimoterrestre no només vulnera la filosofia constitucional originària, en què s’hauria de fonamentar la llei, sinó que també obre la porta a una privatització encoberta de l'espai costaner.
Fer clientelisme
Tot això, des d’una òptica institucional, condueix a pensar que, de l’actual Govern de les Illes Balears, no se’n poden refiar. El seu comportament no és gens exemplar: a través d’una argúcia inventada com és la figura d’“identitat local”, el Govern aprofita la transferència de noves competències per consolidar activitats no legals i fer clientelisme. Aquesta deriva perversa corca la confiança i la col·laboració entre administracions, afebleix l'autoritat sobirana del nostre país i posa en risc l'equilibri jurídic entre l'interès general i els privilegis particulars. En un Arxipèlag especialment vulnerable al canvi climàtic i a la pressió turística, promoure excepcions que perpetuen l'ocupació del litoral és un error greu que compromet la credibilitat com a societat adulta i moderna.
Deixau-me explorar la via poètica davant la tossuderia dels eternament tossuts. Sé que ni els estovaré, ni els faré canviar; tanmateix, crec en la lírica com a gota capaç de foradar l’argila. Em ve de gust la bellesa de les paraules de Sylvain Tesson, a La vida simple, quan canta la necessitat vital que sent de canviar la seva relació amb la natura: “Vull fer arrels, tornar-me part de la terra després d'haver estat part del vent”. Deixar d'erosionar, abandonar el costum de passar volant pels llocs, a ritme de missatges digitals sense música, i pixar-se en les màquines escurabutxaques del capital, potser això ens ajudarà a ser una mica més lliures i més rics. Tan lliures per observar el vot a futures eleccions, des d'una perspectiva més respectuosa amb la sobirania del país, el benestar col·lectiu, i no amb el cap cot davant el mercat.
Possiblement, el Govern juga amb la imatge idíl·lica d’escars on es guardaven barques, que formen part d’un paisatge singular, i d’atractius mollets, que han adquirit un ús públic perquè els antics concessionaris ha deixat de pagar. Però, aquesta no és la qüestió, el catàleg d’impactes és molt més ampli; molt de ciment i activitats no permeses en concessions caducades. No se'n pot esperar gaire més. L’Executiu fa temps que es va alinear amb els radicals que trafiquen amb els somnis de la gent per alimentar l’avarícia dels mercaders. Es poden combatre.