Literatura automàtica
Arran d’un recent cas de plagi d’un article en l’àmbit català, que el falsari atribuïa a una mala jugada que li hauria fet la IA, i a un premi literari anglosaxó prou important, que hauria guanyat un autor fent servir també la IA, s’ha tornat a parlar en el món de la creativitat literària de què farem a partir d’ara amb els textos que vulguin circular pel món, l’autoria dels quals pugui ser qüestionada en virtut del seu possible origen algorítmic.
Que algú faci servir la IA per escriure una peça literària només es pot deure a motius que tenen a veure amb les seves mancances com a intel·lectual o com a escriptor. Per a un autor de veritat, fer servir la IA per escriure seria com fer servir patins per jugar a futbol, quan precisament la gràcia del joc és córrer. Per mi, que la màquina escrigui per mi equival al fet que una màquina faci l’amor per mi, o que enviï un robot al llit, amb l’amant, només perquè a mi em fa mandra o temo que així quedaré millor davant de l’estimada. No té sentit que encomanem a una màquina que faci allò que ens dona plaer i lucidesa, que ens fa sentir vius i intel·ligents.
A més, dubto que ara mateix cap màquina pugui arribar a escriure amb l’encert que continuen tenint els bons escriptors, però encara que s’arribés a aquest punt en un futur proper, tampoc no tindria gens d’interès el que pugui arribar a dir-nos el bot, ja que no és literalment ningú i el que acaba interessant de la literatura i del periodisme és què n’opina –o sent o veu– una persona de carn i ossos. Una màquina no em pot dir què penso de les coses, perquè no ho sap. Gràcies a la IA potser podem acabar simulant una erudició que no tenim, o que presumim de lectures que no hem fet realment, però això tampoc no seria una impostura nova. Els tramposos són més vells que la impremta, en aquest ofici, i precisament va ser la impremta el que va democratitzar l’escriptura i el coneixement.
La IA no deixa de ser una mena d’impremta automàtica, que produeix text al gust del consumidor, cosa que no és el que acaben fent els escriptors; el paper dels intel·lectuals és precisament recordar-nos allò que no volem recordar, o fer-nos pensar les coses que poden fer-nos mal de cap. Quan vegi que una IA qüestiona les idees fonamentals de la tribu em començaré a espantar, però de moment només és la veu de l’amo, perquè tampoc no hauríem d’oblidar que tota IA no és més que una forma de negoci per als que li donen corda.
“Hem estat prou llestos per inventar la IA, i tan ximples per necessitar-la, i tan estúpids que no podem esbrinar si hem fet el que tocava…”; això ho ha dit ni més ni menys que l’humorista Jerry Seinfeld en una entrevista recent. I podem pensar sense la IA si té raó o no. Jo, de moment, encara prefereixo continuar llegint persones que s’equivoquen, que dubten, que s’obsessionen i fins i tot que s’autodestrueixen escrivint, abans que no pas una màquina que simplement calcula quina frase encaixa més amb les precedents. La literatura no és només producció de text: és vanitat, és contradicció, és una consciència humana intentant entendre’s a ella mateixa. I això, per sort o per desgràcia, encara no es pot automatitzar.