Entre el ‘lawfare’ i la postveritat

D’ençà que va esclatar l’afer Zapatero, gairebé cada dia ens trobam amb una sorpresa nova. Algunes, bastant surrealistes. La sensació d’incredulitat és grossa fins i tot entre aquells que durant molt temps vàrem posar el cor i el cap en la lluita contra la corrupció. Però és que aquí hi ha massa elements que apunten a això que s’ha vengut en denominar lawfare, l’ús de la ‘justícia’ per tal de criminalitzar i tombar polítics, particularment progressistes, a base de molta intoxicació i poca prova. Va passar amb Lula al Brasil, i ho hem vist al Regne d’Espanya amb els líders del Procés, els companys de Podem, i fa un parell d’anys, amb el cas de l’amiga Mònica Oltra, que ja ens va avisar que tots podríem ser, com ella, víctimes de maniobres infames per matar civilment els qui donen la cara per defensar els valors progressistes. 

El PSOE no hi va fer gaire cas, i ara sembla que a Pedro Sánchez, tot i la seva lloable capacitat per surfejar merders, l’han posat contra les cordes. El principal partit progressista s’ha anat afeblint comunitat per comunitat, cremant ministres-candidates, i la dreta reaccionària i el deep-state han aprofitat els resultats de les eleccions andaluses, que reafirmen la fortalesa electoral del tàndem PP-Vox, l’aposta de les elits del país. Encara esperam aquell pla de regeneració democràtica que El perro va anunciar després dels seus cinc dies d’anar al racó de pensar, davant l’assetjament polític, mediàtic i judicial que patia la seva parella bàsicament per ser la seva parella. Recordem que més enllà d’acusacions sense fonament, el nivell d’intoxicació ha arribat fins al punt de qüestionar-ne el gènere, per cert, amb sentència absolutòria per a la trol que va escampar la infàmia. No és la primera parella que pateix un assetjament brutal i violent, i si no que li ho demanin al tàndem Montero-Iglesias.

Altres parelles tenen més sort: fa mesos que esperam que un jutge permeti a la Benemèrita accedir als comptes de la parella d’Ayuso, que mentrestant continua facturant a compte de la privatització del sistema de salut presidit per l’admiradora d’Hernán Cortés. I és que el contrast entre com el sistema judicial aborda unes o altres causes diu molt del sistema judicial, i allò que no estan calibrant els jutges amb ganes de fer política –i resistents que es democratitzi l’accés a la carrera judicial– és que la seva actuació està accelerant la destrucció de la credibilitat del sistema per a una bona part de la població. Si voleu parlar de contrastos, parlem del cas Kitchen: s’està jutjant aquests dies i les proves que no interessen s’aparquen arbitràriament, sobretot si són per incriminar els màxims responsables de la trama de finançament del Partit Popular, en un cas en el qual, per cert, es varen fer servir els resorts de l’Estat per espiar els mateixos membres del PP per tal que la veritat no sortís a la llum. En temps d’intel·ligència artificial, els jutges tenen seriosos problemes per identificar qui és M. Rajoy als apunts de Bárcenas.

No entraré en el fet que en la majoria de casos els actors que solen protagonitzar la denúncia són habitualment xibius d’extrema dreta fanàtics, però ja crida l’atenció el simple fet que hi hagi senyors amb toga que ho admetin a tràmit, o fins i tot algun jutge que, per fer punts, es tira a la piscina per iniciativa pròpia, sense ni tan sols acusació fiscal. De les actuacions de l’UCO, ja val més no parlar-ne… Entre les joies de Sonsoles i l’escorcoll a la seu del PSOE a Ferraz, que no era ni escorcoll, i que un personatge sense poder com Leire Díez pugui comprar voluntats judicials, en fi… Aquí em preocupen dues coses: per un costat, la infiltració ultra als cossos i forces de seguretat, inclosos la majoria dels sindicats policials, fet que a Alemanya ha duit a diversos processos de depuració que aquí ni hi són ni se’ls espera i Marlaska no ha fet gaire respecte d’aquest tema. L’altra, els nivells de corrupció policial, que paradoxalment situen aquesta professió com la que presenta uns nivells més alts de criminalitat: feu una ullada a la categoria ‘Corrupció policial a Espanya des del 1975’ i en parlam.

Finalment, la postveritat també envolta el renou sobre el cas. Recordem que aquest concepte fa referència a la distorsió de la realitat fins al punt que veritat i mentida esdevenen indestriables. Clar que hi ha coses que s’han d’aclarir i per les quals s’han de donar comptes, en l’actuació de Zapatero i en les de tots els expresidents que han aprofitat el seu pas per la política per afavorir interessos propis o aliens. Igual que cal una normativa clara respecte d’aquesta qüestió, i que l’absència d’aquesta no és excusa perquè no considerem determinades actuacions èticament reprovables.

En qualsevol cas, i per resumir-ho: quan ens movem entre el lawfare i la postveritat, és que calen canvis grossos, i no més del mateix o pitjor. Necessitam democratitzar l’Estat i no una oligarquia amb eleccions, que és cap a on camina tot occident.