El ‘lawfare’ com a estratègia d’oposició

D'unes setmanes ençà, alguns importants mitjans de comunicació de l’àmbit progressista espanyol estan dedicant un espai destacat al lawfare a què, anys enrere, va ser sotmesa l'esquerra alternativa espanyola. No deixa d’encuriosir que es faci ara, i no llavors. Recordem que aquestes organitzacions polítiques havien sorgit o reviscolat estimulades per les mobilitzacions socials en contestació a la Gran Recessió i a l’austericidi de les polítiques neoliberals. I, que des del mateix moment en què es va comprovar a les urnes que tenien futur, varen ser objecte d’una basta guerra judicial, policial i mediàtica. A excepció d’alguns comptats comentaristes, en general, aquests mitjans independents havien ignorat l'evidència de manera sistemàtica o havien contribuït a estendre dubtes sobre la nova esquerra. 

L'adveniment de la llum informativa sobre la qüestió és evident que no es deu a un descobriment sobtat de la veritat, sinó, més aviat, a un canvi d'escenari: ha transcorregut un temps significatiu de la legislatura i tot apunta que està girant cap al vessant que recull les aigües d'un període definitiu prolongat (les darreres eleccions generals es van celebrar el 23 de juliol de 2023); l'efecte amnistia es pot considerar socialment assimilat, o en vies ser-ho; el desbloqueig del poder judicial ha acabat en empat i s’ha constituït el nou consell d’administració de RTVE; en l'àmbit internacional, la incògnita del lideratge occidental s’ha resolt amb l'elecció de Donald Trump i la nova Comissió Europea. En definitiva, la tramoia del nou decorat està enllestida. 

Els únics elements que es mantenen impertorbables i constants en el panorama polític espanyol són la pressió judicial i la tensió dialèctica. Fins a l’extrem que en l’actualitat l'oposició al govern passa més pels jutjats i la seva repercussió mediàtica, que no pas pel PP. Núñez Feijóo s’ha convertit en cap de la claca. El lawfare, com a estratègia destructiva, possiblement, es va cuinar alhora que la Llei mordassa a les profunditats del laboratori del doctor Frankenstein, amb la intenció de reprimir l’espai ciutadà i polític sorgit el 15M i l’explosió sobiranista a Catalunya. El PSOE no va calcular que el virus de la guerra judicial podia mutar a pandèmia, fins que els ha afectat directament. L’acció judicial és tan profusa i confusa, i actua amb tanta celeritat i coordinació, que fa impossible que el ciutadà mitjà pugui destriar el gra de la palla. Precisament, sembrar el dubte i el desconcert és l’objectiu cercat. 

Quin valor té un remake de la guerra judicial en contra de l’esquerra alternativa, quan el lawfare està afectant directament el president i el seu entorn? La resposta és senzilla. Posseeix la virtut de demostrar que la guerra judicial és real i situar els esdeveniments darrers en aquest context. S’estaria davant una pràctica generalitzada, alimentada en un estat profund amb tentacles en el poder judicial i una dreta mediàtica squadrista. El fet més contundent, que això és així, està en el fet que totes les causes que varen torturar a l’esquerra renovadora s’han tancat judicialment sense cap pena, ni objecció penal. Esgrimir el retrat de la víctima com a prova de càrrec. El lawfare en contra de l'independentisme català no entra a l’equació, simplement, perquè hi ha resolucions judicials i jurídiques pendents i, sobretot, pel fet que la qüestió catalana no cotitza a l’alça a l’irreal Madrid borbònic. 

A l’àmbit internacional, si bé la dreta està a l’espera de Donald Trump, després de l'esperpent protagonitzat per Núñez Feijóo davant la Comissió Europea i el Parlament Europeu, Pedro Sánchez té el terreny més que adobat, quant a credibilitat. La bona sintonia amb les institucions europees no és qüestió menor. No oblidem l’escenari d’aquí a final de legislatura. La proposta de regeneració democràtica, que el govern va presentar després dels cinc dies d’abril de reflexió del president del govern, incloïa mesures per salvaguardar el dret a una informació veraç i la reforma del Codi Penal. Avui en dia, les mesures anunciades estan per concretar; per no parlar de la reforma de la Llei mordassa, que porta dues legislatures esperant. Encara que no rescabali el dolor dels silencis passats, les informacions recentment aparegudes sobre el lawfare serien una bona notícia si fossin el presagi de la regeneració anunciada. I, una decepció si són una tàctica defensiva i dilatòria.  

Fa escassos dies, Javier Lambán, expresident socialista d’Aragó, en una entrevista a El País, deia que “el PSOE ha de posar peu a paret, tenir autonomia estratègica i recuperar la vocació de majories que sempre va tenir”. Molt granític i poc dúctil, ancorat en el passat. L’art del pacte i del compromís i la cultura de coalició es fonamenten en una actitud que està situada als antípodes d’això. A l’irreal Madrid cortesà no ho acaben d’entendre, no dominen el catecisme del coalitzat, sembla que encara no han descobert que un govern és fort i té futur, si a cadascun dels socis, per separat, els va bé. Conjugació de generositat i lleialtat, no parets de pedra. 

Pensar que arreplegaràs els vots de soci que impassible has vist triturar en una guerra judicial barroera és d'ingenus. Entre altres coses, perquè després d’ells hi anaves tu, com així ha estat. Si s’hagués actuat llavors, segurament la democràcia espanyola tindria millors mecanismes de defensa en contra de lawfare i la violència política. Encara que, realment, en el fons de la qüestió hi ha un error en l’apreciació de les referències. Darrere cada partit polític hi ha persones que l’han votat i que hi ha cregut, i el desprestigi i desconcert provocats per l'assetjament, que s’ha demostrat injust, han generat frustració i desafecció, el qual es tradueix, en gran manera, en un augment de l’abstenció. Aquest és el problema.