L’oportunitat perduda

Hi ha esdeveniments que duren només uns minuts, però que es viuen durant mesos. L’espera també forma part de l’experiència. De vegades, fins i tot més que el moment mateix. Per això les grans celebracions no comencen el dia que arriben sinó molt abans. Es preparen, es comparteixen, s’alimenten d’expectatives. Les institucions ho saben prou bé, i per això cada Cap d’Any, per Sant Joan, a les festes patronals o en tantes altres dates assenyalades, organitzen activitats perquè la celebració es converteixi en una experiència col·lectiva.

Costa d’entendre que no hagi passat el mateix amb un eclipsi total de Sol com el del 12 d’agost. Fa anys que se’n coneixien la data i la transcendència; fa anys que sabíem que Mallorca seria un dels millors llocs del món per contemplar-lo. Era una oportunitat excepcional per convidar la ciutadania, a tothom, a ocupar amb mesura places, fars, miradors i platges, a mirar el cel plegats i a convertir un fenomen astronòmic en un record compartit. Però el relat ha girat sobretot entorn de les restriccions, els advertiments i els desplegaments extraordinaris, fins i tot de l’exèrcit. Tot això podia ser necessari. Però gestionar un esdeveniment també és decidir quin relat se’n construeix. I aquí és on s’ha fallat.

Les administracions públiques de les Illes han actuat com si el gran objectiu fos evitar problemes. Que s’han d’evitar, òbviament. Però també tenien la missió de facilitar que tothom pogués gaudir d’un instant irrepetible. En lloc de convidar-nos a mirar el cel junts, ens han explicat, sobretot, com ens havíem de moure per terra. Aquesta és, segurament, l’oportunitat perduda.