L’ombra que ens falta

En un temps incert en tots els aspectes, la promesa de certeses impossibles esdevé un opi encegador i addictiu. Certeses que funcionen com a refugis temporals davant un món que costa cada vegada més de digerir. Però la temporalitat d’aquestes certeses és més efímera que mai i deixa ben nua la seva manca de consistència real. Són pseudocerteses que se’ns aboquen per la via de la sobreinformació i dels algoritmes tecnològics, que converteixen qualsevol inquietud legítima en una allau de respostes fàcils, concloents i tranquil·litzadores. Respostes que conforten de manera instantània, però que deixen després una buidor fonda, una absència de sentit que només cerca omplir-se amb més estímuls immediats, amb dogmatismes extrems, amb relats simples i salvadors, amb refugis trampa que prometen protecció mentre ens empresonen en un sense-sentit existencial, un desassossec crònic del que cercam desesperadament evadir-nos tornant a caure en el renou, l’excés i la buidor.

No deixam temps per al silenci, no deixam temps per a la quietud, per a la reflexió, per a la conversa lenta i honesta, per a la cura que implica disposar de temps. No deixam temps per al temps que necessita la vida per ser cuidada, per ser habitada, per ser compartida. Vivim travessant els espais, no vivint-los; consumint-los, no estimant-los; gestionant-los, no escoltant-los.

Les coses passen de pressa. Els atacs venen de moltes bandes i en intensitats diferents. Alguns ens travessen de ple, d’altres els observam com a espectadors aparentment llunyans. I mentre tot s’accelera i s’intensifica, el desconcert ens envaeix i ja no tenim ni temps per articular la ràbia. Quan volem reaccionar, tot ja ha passat. Segurament aquesta és la sensació compartida per moltes de les persones que aquestes darreres setmanes s’han organitzat per evitar la tala de disset bellaombres de la plaça de Llorenç Villalonga de Palma. Amb presses, sense diàleg real, amb arguments estrictament tècnics i de seguretat –ai, la seguretat, aquesta paraula màgica que tot ho justifica, que tot ho legitima, que opera sobre la por alimentada des dels poders– s’han talat disset arbres sans, de matinada. I de cop, ja està. Una execució expeditiva, una llei mordassa que emmordassa qualsevol possibilitat d’acció directa, una roda de premsa posterior per explicar els suposats perquès, i la confiança que el temps –aquest temps accelerat, festiu, saturat d’informació– faci la seva feina: tapar una cosa amb l’altra fins que tot s’oblidi.

Això és el que pretenen. Que l’oblit faci la feina bruta. Que el renou engoleixi la indignació. Que la gent es cansi. Però el que va passar la matinada del 18 de desembre no és una anècdota ni un simple episodi de gestió urbana. És un símptoma. Un símbol d’una manera d’entendre la ciutat, la vida i el poder. Per això ara ens cal la ràbia. Però no una ràbia explosiva i fugaç sinó una ràbia organitzada, perseverant, tenaç. Una ràbia que no doni treva, com no la varen donar des de l’Ajuntament de Palma per executar una tala evitable.

Que l’ombra dels bellaombres que ja no hi són esdevengui fosca i llarga. Que planegi sobre les decisions preses i sobre qui les va prendre. Que sigui incòmoda, persistent, que no deixi dormir tranquil·les les consciències dels qui, en nom de la “seguretat”, maten la vida. Perquè cal preguntar-se: seguretat de què, de qui, per a què? Quines certeses són aquestes que legitimen tanta barbàrie? Quines urgències són reals i quines són construïdes? Quin poder s’exerceix i a favor de qui? Quines fortaleses es protegeixen i quines fragilitats es menyspreen i s’eliminen?

Ara, per tant, cal no amollar. Cal que els bellaombres esdevenguin símbol. Símbol del que ja no toleram, del que ja no ens creim, del que no oblidarem i del que no callarem. Que en un món pres per la buidor, per la tècnica deshumanitzada, per la seguretat com a dogma, per les falses certeses i per l’arrogància política, sapiguem oposar calma, memòria i perseverança. Que utilitzem totes les eines a l’abast perquè el que ha passat –amb els bellaombres i amb tantes altres decisions imposades– no caigui en l’oblit, perquè no hi hagi impunitat, perquè s’exigeixin responsabilitats.

Reivindicar uns arbres és defensar la vida que ens volen arrabassar. És reclamar el dret a habitar la terra que vivim i estimam. Que l’ombra dels bellaombres talats sigui llarga per a qui els va condemnar, i que sigui, alhora, refugi i símbol per a totes les persones que els han plorat. Un record viu de quina és la vertadera protecció, quins són els refugis que necessitam i quines certeses –fràgils però honestes– val la pena defensar.