23/01/2022

L’A-2: muntanya russa mortal

Es parla poc d’un dels parcs d’atraccions més antics, emocionants i divertits del nostre país: l’autovia A-2. Sentiu el crits dels conductors a les muntanyes russes mortals? Aiii!!! Uiii!!! Amunt, avall... bum, bum! Quanta diversió amb l’explosió! Això és un camp de mines. Pedaços, trossos, fragments, porcions... Aquesta carretera és una llengua negra de mort. Som metralla humana. No és una autovia: és una anomalia. És una ofensa, una vergonya, un delicte. S’està escopint a la cara amb quitrà tòxic, víric, a milers de catalans cada dia. I curiosament el parc d’atraccions letal comença a fotre bots contra la vida amb el cartell que posa que entres a “Lleida”. Volem fronteres ja! Check point Panadella. Barreres, aranzels, policies amb barret de plat i camises desbotonades, contraban d’esperança, passaports de futur. Volem ser ciutadans, volem viure, volem carreteres catalanes.

Volem que mireu la pissarra de l’escola de la realitat, analfabets que no heu vist mai un mapa de Catalunya. Useu com a argument contra els Jocs Olímpics dels Pirineus que es farien carreteres i això duria ramats de turistes (ho diuen precisament els corders que farien aquesta transhumància analfabeta. Beeeeeee...). A veure si enteneu que si volem carreteres no és per esquiar mode cuquiteletubbie o per respirar la punyetera merda de la natura convertida en un souvenir sostenible vegetal: les volem per anar d’aquí a allà, per treballar, per fornicar, per estimar, per viure! Tenim dret a carreteres sanes. Com tenim dret a la sanitat. Com tenim dret a l’escolarització. Hi tenim dret. Tenim dret a carreteres en bon estat i per això li hem de dir al mal estat espanyol i a l’abortiva autonomia catalana que tenim dret a existir. Tenim dret a viure i no a morir. L’A-2 és un dels cadàvers de l’estat espanyol i, ai las, del catalán-español José Borrell, quan era ministre d’Obres Impúbliques i Impúdiques. Ai, el dia que es destapin totes les entranyes de l’A-2, muntarem una carnisseria. En farem mandonguilles. Volem.

Cargando
No hay anuncios

I el verb es va fer carn. Sí, un dia. Perquè els catalans som verbívors: acció, actuar, fer. I de primer es va fer el quitrà... El 1901, 518 municipis dels 1.087 que tenia Catalunya, és a dir un 46,6%, estaven aïllats. Res. No hi podia arribar ni una cabra amb GPS. Cap xarxa viària. I el català va dir i va fer: “Hem de procurar que aqueixes comunicacions, siguin carreteres, siguin ferrocarrils, arribin fins a aquelles comarques catalanes de riquesa natural esplèndida, però inexplotada per falta de sortida”. Parla Déu Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des de 1714. I com un miracle, no pas fill de Déu, sinó de la divinitat de la neurona i la suor, sense tenir competències, sense tenir res, Catalunya va passar d’una xarxa viària (carreteres estatals, provincials i camins veïnals, un 36% del pressupost dedicat a obres públiques) el 1907 amb 3.928 quilòmetres, als 6.662 de 1925. I només de carreteres de quitrà se salta dels 4.016 quilòmetres de 1901 als 8.651 de 1935. Ja aleshores es va dissenyar l’eix transversal. Ja aleshores... tot és una vergonya, una ofensa, un insult. No som una nació: som una humiliació.

Si sense res vam fer carreteres és perquè sabíem on anàvem. Recordem. Fotem quitrà. Fotem esperma. “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”, va dir Enric Prat de la Riba a principis del segle XX. Tots volem per a Catalunya un cos de quitrà. Quitrà real, d’esperança, de vida. Tots ho volem. Com és que més d’un segle després no podem? Potser perquè ni som estat, i nosaltres mateixos estem en mal estat. Mal estat espanyol, mal estat català. Això som. Una carretera perduda. No sabem on anem. I això ens passa: que no sabem el que ens passa. Però mentrestant, morim a l’A-2, on el país mor, malgrat que n’hi ha que creguin que a partir de “Lleida” no és país i que només volem carreteres per esquiar. Ens trobareu a les fronteres i no passareu: sense quitrà no hi ha demà.