20/04/2023

Julián Grimau, l’etern retorn d’una guerra inacabada

Aquest dijous fa seixanta anys que Julián Grimau era executat a Madrid. En aquell moment, era el comandament més alt del Partit Comunista d’Espanya a l’interior, però no li van aplicar la pena de mort pel seu paper dirigent en la lluita contra la dictadura, sinó per haver format part de la policia de la República. Va ser l’última víctima d’una Guerra Civil inacabada encara vint-i-set anys després del seu inici.

Grimau va ser sentenciat per un consell de guerra celebrat el dia 18 d’abril de 1963, que es van ventilar en quatre hores i quaranta minuts. Presidia la sala el coronel de la legió Valentín Bulnes Alonso-Villalobos, heroi de la guerra condecorat amb la medalla militar, posteriorment amb la creu de ferro del III Reich per haver lluitat a la División Azul i ascendit després a general. L’acusat compareixia emmanillat i amb seqüeles ben visibles de les tortures que van culminar llançant-lo per una finestra de la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol, avui seu de la presidència de la Comunitat de Madrid.

Cargando
No hay anuncios

El judici, exemple palès del dret penal de l’enemic, no li va admetre explicar els maltractaments, quan l’acusaven d’haver-los practicat ell mentre tenia responsabilitats policials. Li imputaven que, com a cap de la Brigada Criminal a Barcelona, va ser responsable de les terribles tortures i assassinats de la txeca de la plaça de Berenguer el Gran, sens dubte el dèbit més horrorós de la rereguarda republicana, i el comparaven amb Eichmann, el nazi executat un any abans com a responsable de la “solució final” dels camps d’extermini. En un judici ple d’irregularitats, amb un fiscal que havia falsificat el títol universitari i sense testificals directes, ell va negar rotundament els fets que li imputaven, mantenint l’honor de declarar-se membre del comitè central del PCE, “per treballar per la instauració d’un règim democràtic”. A dos quarts de cinc de la matinada del 20 d’abril, el van afusellar després de fumar-se un cigarret. Tenia 52 anys. 

Quan el franquisme engegava la gran operació de lífting per consolidar la relació amb els Estats Units i atansar-se al Mercat Comú, aquella execució vinculada encara a la Guerra Civil dificultava una comesa que va enfrontar els feixistes purs, la majoria amb galons i historial en aquella guerra inacabada, amb els tecnòcrates de l’òrbita de l’Opus Dei que pretenien emancipar-se definitivament de l’autarquia i obrir un procés reformista. Una prova de l’ofensiva liberal va ser que La Vanguardia, liderada pel subdirector Horacio Sáenz Guerrero (posteriorment, director), va donar les manifestacions contra la dictadura i per la llibertat del detingut davant les ambaixades o consolats espanyols de París, Londres, Estocolm, Copenhaguen, Brussel·les, Zuric, Mèxic DF, Buenos Aires i Quito.

Cargando
No hay anuncios

La reina d’Anglaterra i el papa Joan XXIII van demanar clemència a Franco i, tot just promulgada l’encíclica Pacem in terris (1 d’abril de 1963), que l’havia posat de moda –diguem— fins i tot entre sectors progressistes extramurs del catolicisme, la intervenció pontifícia va tenir ressò mundial. En un altre ordre, Menéndez Pidal, president de la Real Academia Española, demanava l’indult, i la mobilització artística dels cantautors va fer que l’afer Grimau fes la volta al món del microsolc. Violeta Parra i Léo Ferré, dos dels més grans d’un gènere que contribuïen a inventar, li van dedicar cançons precioses, com la de Chicho Sánchez Ferlosio, que l’havia conegut en la militància.

Cargando
No hay anuncios

Un any després de la injustícia capital de Grimau, donaven per acabada la guerra i, per commemorar el seu final, l'1 d’abril de 1939, i de passada redreçar la deteriorada imatge arran de la farsa jurídica, el règim llança l’eslògan “XXV años de paz”, leitmotiv de la que probablement va ser la inversió de màrqueting de més envergadura del franquisme, encapçalada pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne. Però l’ona expansiva de la vulneració enèsima del dret garantista que va suposar la mort d’un quadre de la República encara durava.

Raimon va contribuir a desmentir aquella pau fictícia que divulgava el franquisme amb una altra gran cançó, Sobre la pau: “De vegades la pau / fa gust de mort. / Dels morts per sempre, / dels que són només silenci. / [...] De vegades la pau / tanca les boques / i lliga les mans, / només et deixa les cames per fugir. / [...] De vegades la pau / fa molt més mal”. Recollia el sentiment crític –i contestatari!– de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 14 de novembre de 1963, amb aquell contundent “No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria”. A més a més, l’abat demanava eleccions democràtiques, reconeixement nacional de Catalunya i la llibertat dels presos polítics.

Cargando
No hay anuncios

Amnistia i reconciliació nacional com a final real de la Guerra Civil eren els missatges que els comunistes van empeltar a la mort de Grimau, que de fet va deixar l’exili i va retornar a Espanya per seguir la petja de Jorge Semprún d’endegar aquella política. El líder català més destacat d’aquella estratègia va ser Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti (1929-2006), un dels polítics més importants de Catalunya, que va ser secretari general del PSUC, conseller de la Generalitat, diputat a Corts i al Parlament i vicepresident del Parlament Europeu. Manuel Vázquez Montalbán, també membre del comitè central del PSUC, un dels millors periodistes de la història del periodisme, la va difondre a bastament en els seus textos. El Guti era a la presó de Burgos el dia que van matar Grimau, i va triar el seu nom com a àlies, "Julià". Vázquez Montalbán era a la presó de Lleida i va signar “Grimau” algun dels seus articles a la premsa clandestina.

Poc després de la mort de Grimau, surt el llibre Checas de Madrid y Barcelona. Tinc un exemplar que el seu autor va dedicar a una de les víctimes de les txeques,esta narración tan dolorosa, cuya realidad usted puede constatar tan bien”. No esmenta la de la plaça Berenguer ni Julián Grimau.