16/04/2021

Jugar a la pilota

“Si és una delícia amagar-se
és un desastre no esser trobats”.
Cargando
No hay anuncios
D.W.Winnicott

A l’estiu del 1996, a sa Pobla, teníem una comunitat magrebina estable d’unes cinc-centes persones. Els reagrupaments familiars eren molt tímids i no havien agafat l’embranzida que tindrien a les portes de l’any 2000. El nombre d’infants magrebins amb edat de jugar a futbol era molt reduït. Insuficient per fer dos equips de futbol al campet. Ells es passaven hores i hores mirant com jugaven els adolescents poblers. Esperaven ajupits, amb la il·lusió que en algun moment en mancarà algun i ells tindrien  la possibilitat de jugar uns minuts. Els capvespres calorosos passaven i adesiara veia alguna cara feliç i suada per haver pogut jugar al seu esport preferit. Nosaltres, els municipals, hi anàvem cada capvespre per “guardar”.

Cargando
No hay anuncios

De vegades, per compondre dos equips, els poblers cercaven la mirada de complicitat dels nouvinguts. El joc, la competició i l’honorabilitat estan servits i cal quedar bé, s’ha de guanyar, tots dos volen guanyar. Tot i res està en joc. El silenci es tensa i, abans de començar, s’acosten al municipal: “Vols fer d’àrbitre?”, demanen els dos equips. L’home de blau, amb camisa de màniga curta, gorra i xiulet a la boca, diu que sí. Rodola la pilota sota un sol implacable que no deixa cap ombra, ni per a una llebre. A la mitja part, tots plegats van a beure aigua fresca a l’aixeta. Riuen, s’esquitxen i preparen la jugada que vindrà. Ja no hi ha poblers ni magrebins, els bàndols han desaparegut. Tenen catorze anys i juguen el somni de la pilota. Aquell dia vaig pensar que sí que existia la integració, la tenia davant dels meus ulls: era, simplement, poder jugar a la pilota i beure junts de la mateixa aixeta. 

D’aquells estius ençà, el procés migratori a les Illes, als pobles o barris no s’ha aturat, al contrari, ha continuat fent camí, encara que canviant de colors i matisos. Nova gent, noves terres i cultures. Sovint massa realitat ens esclafa. Per això ens cal  fer una mirada obliqua a la immigració. Els policies locals de sa Pobla cercàvem respostes que ens ajudassin a entendre. El que ha succeït ha estat que ens hem trobat amb tantes passions, vivències, misèries i contradiccions que ens han portat a un conformar-nos tan sols amb les preguntes. De fet, parlar de la immigració és fer-ho quasi sempre d’una història inacabada, en la qual entrenam l’ull per no mirar. Ara ja sabem que la immigració pot ser que sigui un cedir, cedir per les dues parts, cedir coses. La maleta s’obre sobtadament i els objectes queden tirats al mig del camí. Cedir, perdre, regalar, compartir. Qui sap si és això?

Cargando
No hay anuncios

A mesura que passen els anys i tenc més passat que futur, ho veig més clar: la vida és una qüestió de clima i el secret de viure-la és saber aclimatar-se, és a dir, saber trobar el clima ‘propi’ de cadascú. Per tant, tot canvi d’entorn suposa perdre el clima i aclimatar-se de bell nou. Això és el que fan o intenten fer els amazics i els senegalesos quan arriben als carrers de sa Pobla. Enfront tindran la dificultat de la soledat, la falta de pertinença i la por del fracàs. Hem fet un llarg camí silenciós per entendre’ns, tot cercant un conviure. Els entesos parlen de la síndrome d’Ulisses...

Conviure i treballar junts ens ha duit a mirar-nos. Com ens veuen ells a nosaltres? Sovint la nostra mirada està condicionada pel desconeixement d’aquest altre que consideram diferent. La manca d’informació i de formació ens durà a la desconfiança o, en el pitjor dels casos, a una sensació d’inseguretat. A la primavera del 2002, havíem madurat prou per, almenys, poder contenir les possibles desconfiances i els temors que teníem, i ens plantàrem a Ciutat amb el Land Rover color marró per demanar formació a les institucions. Aquell viatge apassionant just havia començat.

Cargando
No hay anuncios

Pere Perelló és escriptor i expert en seguretat pública