18/10/2023

Condemnar la violència

Els temes que més debat públic necessiten, els que cal debatre amb més urgència, són difícils d'abordar en els marcs existents. I encara que vulguem anar directament al cor del tema, sovint ens trobem amb un marc que fa gairebé impossible dir el que hem de dir. Vull parlar aquí de la violència, de la violència actual i de la història de la violència, en totes les seves formes. Però si volem documentar la violència, que vol dir entendre els assassinats i els bombardejos massius comesos per Hamàs a Israel, que formen part d'aquesta història, aleshores se'ns acusa de “relativisme” o de “contextualització”. Se'ns demana que condemnem o aprovem, i això és comprensible, ¿però això és realment tot el que, èticament, se’ns exigeix? Condemno la violència comesa per Hamàs, la condemno sense la més mínima reserva. Hamàs va cometre una massacre terrorífica i revoltant. Aquesta va ser i és la meva primera reacció. Però no l'única.

En la immediatesa de l'esdeveniment, volem saber de quin bàndol està la gent, i és evident que l'única reacció possible davant d'aquests assassinats és la condemna inequívoca. Però, per què de vegades sentim que preguntar-se si estem utilitzant les paraules adequades o si entenem la situació històrica necessàriament s'interposa en el camí de la condemna moral absoluta? ¿És realment posar les coses en perspectiva preguntar-nos què condemnem precisament, quin abast hauria de tenir aquesta condemna i com descriure millor el grup o els grups polítics als quals ens oposem?

Seria estrany oposar-se a una cosa sense entendre què és, o sense descriure-la amb precisió. Encara més estrany seria creure que qualsevol condemna requereix una negativa a comprendre, per por que aquesta comprensió només serveixi per posar les coses en perspectiva i disminuir la nostra capacitat de judici. ¿Però què passa si és moralment imperatiu estendre la nostra condemna a crims igualment atroços, no limitats als destacats i repetits pels mitjans de comunicació? Quan i on ha de començar i aturar-se el nostre acte de condemna? ¿No necessitem una valoració crítica i informada de la situació per acompanyar la nostra condemna política i moral, sense haver de témer que informar-nos i comprendre ens transformi, als ulls dels altres, en còmplices immorals de crims atroços?

Alguns grups utilitzen la història de la violència israeliana a la regió per exonerar Hamàs, però utilitzen una forma corrupta de raonament moral per fer-ho. Siguem clars. La violència comesa per Israel contra els palestins és massiva: bombardejos incessants, assassinats de persones de totes les edats a casa seva i als carrers, tortures a les presons israelianes, tècniques de fam a Gaza, expropiació radical i continuada de terres i habitatges. I aquesta violència, en totes les seves formes, és comesa contra un poble sotmès a un règim colonial i a l'apartheid, un grup que, privat d'un estat, és apàtrida.

Però quan els Grups de Solidaritat Palestina de Harvard emeten una declaració dient que "el règim d'apartheid és l'únic responsable" dels atacs mortals de Hamàs contra objectius israelians, estan cometent un error i estan equivocats. S'equivoquen a l'atribuir responsabilitats d'aquesta manera, i res pot exonerar Hamàs dels atroços assassinats que ha perpetrat. D'altra banda, certament tenen raó al recordar la història de la violència: "Des de la despossessió sistemàtica de terres fins a atacs aeris rutinaris, des de detencions arbitràries en punts de control militars, des de separacions familiars forçades, fins a assassinats específics, els palestins es veuen obligats a viure en estat de mort, alhora lent i sobtat". Tot això és correcte i cal dir-ho, però això no vol dir que la violència de Hamàs sigui només un nom més per a la violència israeliana.

Cargando
No hay anuncios

És cert que hem d'esforçar-nos per entendre les raons de la formació de grups com Hamàs, a la llum de les promeses incomplertes d'Oslo i d'aquest "estat de mort, lent i sobtat" que descriu bé l'existència de milions de palestins que viuen sota l'ocupació, la qual es caracteritza per una vigilància constant, l'amenaça de detenció sense judici o una intensificació del setge de Gaza per privar els seus habitants d'aigua, aliments i medicines. Però aquestes referències a la història dels palestins no poden justificar moralment ni políticament les seves accions. Si se'ns demanés que entenguéssim la violència palestina com una continuació de la violència israeliana, tal com exigeixen els Grups de Solidaritat Palestina de Harvard, només hi hauria una font de culpabilitat moral, i fins i tot els actes de violència comesos pels palestins no serien realment seus. Això no reflecteix l'autonomia d'acció dels palestins.

La necessitat de separar la comprensió de la violència generalitzada i en curs de l'estat israelià de qualsevol justificació de la violència és absolutament crucial si volem entendre quins altres mitjans poden servir per enderrocar el sistema colonial, posar fi a les detencions arbitràries i a la tortura a les presons israelianes, i aturar el setge de Gaza, on l'aigua i els aliments són racionats per l'estat nació que controla les seves fronteres. En altres paraules, la qüestió de quin món és encara possible per a totes les persones de la regió depèn de com es posi fi al sistema colonial i al poder dels colons. Hamàs ha donat una resposta atroç i terrorífica a aquesta pregunta, però hi ha moltes altres maneres de respondre-la.

Si, en canvi, se’ns prohibeix parlar de "l'ocupació", com en una mena de Denkverbot, si ni tan sols podem plantejar el debat sobre la qüestió de saber si el jou militar israelià sobre la regió és colonialisme o apartheid racial, llavors no podem esperar comprendre el passat, el present o el futur. I molta gent que veu la carnisseria als mitjans de comunicació està desesperada. Però una de les raons d'aquesta desesperació és precisament que miren els mitjans de comunicació i viuen en el món sensacional i immediat de la indignació moral absoluta. Cal temps per a una altra moral política, cal paciència i coratge per aprendre i anomenar coses, i tot això ho necessitem perquè la nostra condemna pugui anar acompanyada d'una visió realment moral.

M'oposo a la violència que ha comès Hamàs i no hi trobo cap excusa. Quan dic això, estic prenent una posició moral i política clara. No m’equivoco quan reflexiono sobre què implica i pressuposa aquesta condemna. Qualsevol que s'uneixi a mi en aquesta posició pot estar preguntant-se si la condemna moral s'ha de basar en la comprensió del que es condemna. Es podria respondre que no, que no necessito saber res de Hamàs o Palestina per saber que el que van fer està malament i per condemnar-ho. I si ens aturem aquí, si ens conformem amb les representacions que ofereixen els mitjans, sense preguntar-nos mai si són realment útils i precises, i si el marc emprat permet explicar totes les històries, aleshores ens resignem a un cert desconeixement i a confiar en els marcs existents. Al cap i a la fi, tots estem molt ocupats, i no tots tenim temps per ser historiadors o sociòlegs. Aquesta és una manera de viure i de pensar possible, i moltes persones ben intencionades viuen així, però a quin preu?

Què hauríem de dir i fer, en canvi, si la nostra moral i la nostra política no s'aturessin en l'acte de condemna? ¿I si continuéssim, malgrat tot, interessant-nos per la pregunta de quines formes de vida podrien alliberar la regió d'una violència com aquesta? ¿I si, a més de condemnar els delictes gratuïts, volguéssim crear un futur en què aquest tipus de violència ja no es produeixi? És una aspiració normativa que va molt més enllà de la condemna momentània. Per aconseguir-ho, hem de conèixer absolutament la història de la situació: la història de la formació de Hamàs com a grup militant, després d'Oslo, en total desànim de tots els habitants de Gaza per als quals mai es van complir les promeses de govern autònom; la història de la formació d'altres grups palestins, les seves tàctiques i objectius; finalment, la història del propi poble palestí, de les seves aspiracions a la llibertat i al dret a l'autodeterminació, del seu desig d'alliberar-se del domini colonial i de la violència militar i penitenciària permanent. Així, si Hamàs es dissolgués o fos substituït per grups no violents que aspiren a la convivència, podríem participar en la lluita per una Palestina lliure.

Cargando
No hay anuncios

Per als que les preocupacions morals es limiten només a la condemna, comprendre la situació no és un objectiu. La seva indignació moral és alhora presentista i antiintel·lectual. I tanmateix, la indignació també pot portar a obrir llibres d'història per intentar entendre com es pot haver produït un esdeveniment com aquest i si les condicions podrien canviar de manera que un futur de violència no sigui l'únic futur possible. La contextualització mai s'ha de considerar com una activitat moralment problemàtica, encara que hi hagi formes de contextualització que s'utilitzen per excusar o exonerar. ¿És possible distingir aquestes dues formes de contextualització? No ho és perquè alguns pensin que contextualitzar la violència atroç només serveix per enfosquir la violència o, pitjor encara, per racionalitzar que ens hem de sotmetre a la idea que qualsevol forma de contextualització és sempre una forma de relativisme moral.

Quan els Grups de Solidaritat Palestina de Harvard diuen que "el règim d'apartheid és l'únic responsable" dels atacs de Hamàs, subscriuen una concepció inacceptable de la responsabilitat moral. Sembla que per entendre com va passar un esdeveniment, i què significa, hem d'aprendre història. Això vol dir que és la nostra responsabilitat tant ampliar la perspectiva més enllà de la terrible fascinació del moment com, sense negar mai l'horror, no deixar que l'horror present representi tot l'horror que hi ha per representar, i ens esforcem per conèixer, per entendre i per oposar-nos.

Tanmateix, els mitjans d'avui, en la seva majoria, no expliquen els horrors que viuen els palestins des de fa dècades, els bombardejos, els assassinats, els atacs i les detencions arbitràries. I si els horrors dels últims dies tenen més importància moral per als mitjans de comunicació que els horrors dels últims setanta anys, aleshores la reacció moral del moment amenaça amb impedir i enfosquir qualsevol comprensió de les injustícies radicals suportades durant tant de temps pels ocupats i la Palestina desplaçada per la força.

Alguns temen amb raó que qualsevol contextualització dels actes violents comesos per Hamàs s'utilitzi per exonerar Hamàs, o que la contextualització distregui dels horrors perpetrats. Però, ¿i si fos el mateix horror el que ens va portar a contextualitzar? On comença i on acaba aquest horror? Si avui els mitjans parlen d'una "guerra" entre Hamàs i Israel és perquè ofereixen un marc per entendre la situació. Per tant, van entendre la situació abans. Si s'entén que Gaza està sota ocupació, o si en parlem com una "presó a l'aire lliure", es proposa una altra interpretació. Això sembla una descripció, però el llenguatge limita o facilita el que podem dir, com podem descriure i què es pot conèixer.

Sí, el llenguatge pot descriure, però només adquireix el poder per fer-ho si s'ajusta als límits que s'imposen al que es diu. Si es decideix que no cal saber quants nens i adolescents palestins han estat assassinats a Cisjordània i Gaza aquest any o durant tots els anys de l'ocupació, si es diu que aquesta informació no és important per entendre o qualificar els atacs contra Israel, i els assassinats d'israelians, llavors es decideix que no volem conèixer la història de la violència, el dol i la indignació que viuen els palestins.

Cargando
No hay anuncios

Una amiga israeliana, que es diu "antisionista", escriu en línia que està aterrida per la seva família i amics, i que ha perdut éssers estimats. I tots hauríem d'estar amb ella de tot cor, com òbviament estic jo. Això és terrible. Inequívoc. I, tanmateix, no hi ha un moment en què la pròpia experiència d'horror i pèrdua d'éssers estimats o amics s'imagini com el que viu o ha viscut una dona palestina després d'anys de bombardeig, empresonament i violència militar. Jo també soc una persona jueva que viu amb un trauma transgeneracional com a resultat de les atrocitats comeses contra gent com jo. Però aquestes atrocitats també es van cometre contra persones que no són com jo. No necessito identificar-me amb una cara o un nom en particular per anomenar les atrocitats que veig. O almenys intento no fer-ho.

Però el problema, en definitiva, no és només la falta d'empatia. Perquè l'empatia generalment pren forma en un marc que permet una identificació, o una traducció entre l'experiència dels altres i la meva pròpia experiència. I si el marc dominant considera que algunes vides són més dignes de dol que d'altres, aleshores es dedueix que algunes pèrdues seran més terribles que altres. La qüestió de quines vides val la pena plorar forma part de la qüestió de quines vides val la pena valorar. I aquí és on el racisme entra en joc de manera decisiva. Perquè si els palestins són "animals", com repeteix Netanyahu, i si ara els israelians representen "el poble jueu", com repeteix Biden (inclosa la diàspora jueva d'Israel, com demanen els reaccionaris), llavors l'única gent digna de ser plorada, els únics que tenen dret a plorar, són els israelians, perquè l'escena de la "guerra" és ara una escena que enfronta els jueus amb els animals que els volen matar.

No és, sens dubte, la primera vegada que un grup de persones que volen alliberar-se del jou de la colonització són representats com a animals pel colonitzador. ¿Els israelians són "animals" quan maten? Aquest marc racista de violència contemporània recorda l'oposició colonial entre els "civilitzats" i els "animals", que han de ser aixafats o destruïts per salvaguardar la "civilització". I quan recordem l'existència d'aquest marc a l'hora d'afirmar la nostra condemna moral, ens trobem implicats en la denúncia d'una forma de racisme que va molt més enllà de l'enunciació de l'estructura de la vida quotidiana a Palestina. I per això, una reparació radical és sens dubte més que necessària.

Si pensem que una condemna moral ha de ser un acte clar i puntual, sense referència a cap context o coneixement, aleshores, inevitablement, acceptem els termes en què es fa aquesta condemna, l'escenari on s'orquestren les alternatives. I en aquest context recent que ens interessa, acceptar aquest marc significa assumir les formes de racisme colonial que, precisament, formen part del problema estructural a resoldre, de la intolerable injustícia que cal superar. No podem, doncs, rebutjar la història de la injustícia en nom de la certesa moral, perquè llavors ens arriscaríem a cometre encara més injustícies, i la nostra certesa acabaria enfonsant-se en una base cada cop menys sòlida. Per què no podem condemnar els actes moralment repugnants sense perdre la nostra capacitat de pensar, conèixer i jutjar? Sens dubte podem fer-ho tot, i ho hem de fer.

Els actes de violència als quals assistim a través dels mitjans de comunicació són horribles. I en aquest moment en què tota la nostra atenció està monopolitzada per aquests mitjans, la violència que veiem és l'única que coneixem. Repeteixo: tenim dret a lamentar aquesta violència i expressar el nostre horror. Fa dies que tinc mal de panxa intentant escriure sense dormir, i tots els que conec viuen amb por del que farà la màquina militar israeliana demà, si el discurs genocida de Netanyahu es materialitza mitjançant una opció nuclear o altres assassinats massius de palestins. Jo també em pregunto si podrem plorar, sense reserves, tant per les vides perdudes a Tel-Aviv com per les vides perdudes a Gaza, sense deixar-nos ficar en debats sobre relativisme i falses equivalències. Potser els límits ampliats del dol poden contribuir a un ideal substancial d'igualtat, que reconeix la igualtat de dol de totes les vides, i que ens porta a protestar perquè aquelles vides no s'haurien d'haver perdut, que mereixien viure de nou i ser reconegudes, en igual mesura, com a vides.

Cargando
No hay anuncios

¿Com podem imaginar fins i tot la futura forma d'igualtat per als vius sense saber, com ha documentat l'Oficina de Coordinació d'Afers Humanitaris de les Nacions Unides, que l'exèrcit i els colons israelians han assassinat un mínim de 3.752 civils palestins des del 2008 a Gaza i Cisjordània, inclosa Jerusalem Est? On i quan va plorar el món aquestes morts? I només en els bombardejos i els atacs d'octubre ja han mort 140 nens palestins. Molts més moriran durant les accions militars "de represàlia" contra Hamàs en els propers dies i setmanes.

No és un desafiament per a les nostres posicions morals prendre'ns temps per aprendre la història de la violència colonial i examinar el llenguatge, les històries i els marcs que s'utilitzen avui per informar i explicar –i interpretar a priori– el que està passant en aquesta regió. Aquest és un coneixement crític, però no pretén en absolut racionalitzar la violència existent ni autoritzar-ne d'altres. El seu objectiu és proporcionar una comprensió més precisa de la situació que la que ofereix només el marc indiscutible del moment present. ¿Potser s'afegiran altres posicions d'oposició moral a les que ja hem acceptat, inclosa l'oposició a la violència militar i policial que impregna i satura la vida dels palestins a la regió, el seu dret a plorar, a conèixer i expressar la seva indignació i solidaritat, a trobar el seu propi camí cap a un futur de llibertat?

Personalment, defenso una política de no-violència, sabent que no pot constituir un principi absolut, que es pugui aplicar en totes les circumstàncies. Defenso que les lluites d'alliberament que practiquen la no-violència ajuden a crear el món no-violent en el qual tots desitgem viure. Lamento inequívocament la violència, i alhora, com tantes altres persones literalment bocabadades davant el seu televisor, vull contribuir lluitar per la justícia i la igualtat a la regió, una justícia i igualtat que porti a la fi de l'ocupació israeliana i la desaparició de grups com Hamàs, cosa que permetria el floriment de noves formes de justícia i llibertat política.

Sense justícia i igualtat, sense posar fi a la violència perpetrada per un estat, Israel, que es basa en la violència, no es pot imaginar cap futur, cap futur de pau veritable, i aquí parlo de pau veritable, no de pau, que és només un eufemisme per a la normalització, que vol dir mantenir les estructures de la injustícia, la desigualtat i el racisme. No obstant això, aquest futur no es pot produir si no som lliures d'anomenar, descriure i oposar-nos a tota violència, inclosa la de l'estat israelià, en totes les seves formes, i de fer-ho sense haver de témer la censura, la criminalització o la falsa acusació d’antisemitisme.

Cargando
No hay anuncios

El món que desitjo és un món que s'oposa a la normalització del domini colonial israelià i dona suport a la llibertat i l'autodeterminació dels palestins, un món que faria realitat el profund desig de tots els habitants d'aquestes terres de viure junts en llibertat i no violència, justícia i igualtat. Sens dubte, aquesta esperança sembla, per a molts, impossible o ingènua. I tanmateix, alguns de nosaltres hem d'aferrar-nos ferotgement a aquesta esperança i negar-nos a creure que les estructures que existeixen avui existiran sempre. I per a això necessitem els nostres poetes, els nostres somiadors, els nostres bojos indomables, tots aquells que saben mobilitzar-se.

Aquest article es va publicar originalment a la revista francesa de pensament AOC el 13 d'octubre de 2023.