Joel Joan i la cultura del jo des d'una televisió pública

BarcelonaSi mirem quines sèries han triomfat en l'últim lustre, veurem que n'hi ha un bon grapat l'èxit de les quals es basa de manera fonamental en la personalitat del seu creador, que sovint surt en pantalla i, a més, juga deliberadament a esborrar la frontera entre persona i personatge. Per esmentar-ne unes quantes: Fleabag (Phoebe Waller Bridge), I may destroy you (Michaela Coel), Afterlife (Ricky Gervais), How to with John Wilson (John Wilson) o Master of none (Aziz Anzari), per esmentar-ne un grapat.

El jo s'està consolidant com a gènere televisiu. I és fàcil veure-ho com una reacció a la guerra de les plataformes per aconseguir tenir la-nova-joc-de-trons a còpia de tirar de talonari. En aquesta divisió, les recreacions històriques (The Crown) o les fantasies fantàstiques (la futura i exorbitant El senyor dels anells) marquen la pauta. Però l'ànima humana se satura de fastuositat, així que, en aquest context de fanfàrries, sentir la connexió íntima amb un creador i el seu món acaba revaloritzant-se. És el poder de l'artesania: potser no té l'ambició d'un oli mural, però ens conforta quotidianament.

Hauríem de veure aquesta tendència cultural com una oportunitat seriosa per a la ficció en català. Les dimensions del mercat i el sistema industrial impossibiliten que TV3 pugui liderar una ficció que competeixi ja no dic amb Joc de trons, sinó fins i tot amb La casa de papel. Com que a la casa en són ben conscients, els projectes han buscat plantejaments barats, però que poguessin tenir alhora atractiu local i global: Merlí o Les de l'hoquei són intergeneracionals, fàcils d'encaixar en un públic generalista i amb el pes decantat cap als diàlegs i les interpretacions. Tenen autoria, esclar, però no són sèries del jo. Aquest és un terreny quasi verge, des que TV3 va renunciar a donar continuïtat a El crac, de Joel Joan i Héctor Claramunt.

Per estimulant que fos, la internacionalització d'El crac era difícil, perquè moltes de les bromes eren de consum intern: havies de saber qui era Joel Joan, o Julio Manrique, o Clara Segura, per poder decodificar bé els acudits. Però una proposta similar, amb un punt de vista una mica més universal, tindria certes opcions de jugar a la lliga de les plataformes. I, en tot cas, TV3 té una certa obligació de fer de viver de creadors. Amb el Canal 33 arrasat, la possibilitat d'experimentar i detectar noms nous ha caigut en picat. És cert que en els últims dos anys hi ha una crida de projectes que ha donat ja alguna alegria, però el pressupost és tan migrat que el que en surt tan sols pot moure's en el terreny de la marginalitat.

En tot cas, que TV3 no es cohibeixi. Fa falta un punt de valentia per assenyalar un creador concret i posar-lo en primer pla (sobretot si autor i protagonista coincideixen), però és un camí que pot resultar molt interessant d'explorar.