L’informe

He llegit l’informe d’indult de la sala penal del Tribunal Supremo del govern d’Espanya per als presos de l’1 d’Octubre. M’ha deixat perplexa el paràgraf que parla de les mobilitzacions, i que els copio: “Las movilizaciones de las que da cuenta el hecho probado de nuestra sentencia podrá discutirse si fueron permanentes o esporádicas, pero está fuera de cualquier duda que ni fueron pacíficas ni fueron democráticas”.

Bé. Alguns de nosaltres hi érem. Com segur que ja he explicat, vam estar asseguts a les taules del Nostrum que hi havia allà, a la rambla de Catalunya, a uns metres de la conselleria d’Economia que estava escorcollant la secretària judicial, que ja va declarar que va “sentir” parlar a través d’un megàfon Carme Forcadell (a qui s’ha condemnat per sedició, però també se l’hauria hagut de condemnar per bruixeria, perquè allà no hi era). També va veure cares d’odi enganxades al vidre de la porta de la conselleria, tot i que la porta –els que hi eren saben què dic– té barrots de ferro (de vidre no n’hi ha gaire) i la gent estava separada de la porta un metre o més, perquè la custodiaven els Mossos. Si érem al carrer, asseguts; si els periodistes van pujar al damunt del cotxe, com els Jordis, per fer fotos; si al cotxe hi havia armes i estava obert, potser és que aquell dia va ser el dia triat per organitzar “el tumulto”. Recordeu que de la paraula tumulto ens en van començar a parlar dies abans, per justificar, segurament, el tipus penal. Què vol dir que les concentracions “no van ser pacífiques, ni democràtiques”? Com són les concentracions no pacífiques i no democràtiques? Violentes i dictatorials? Sí? Amb els Jordis suplicant a la gent que se n’anés a casa? Què vol dir que ha quedat “provat”? Com? Amb el “testimoni” de l’Enric Millo?

Bob Dylan ha fet vuitanta anys. Espero que, per reparar la injustícia, com ell cantava en aquella cançó tan preciosa, aviat siguin lliures, com els que van declarar, falsament, que eren violents.

Empar Moliner és escriptora