De l’article de l’historiador Josep Maria Salrach i Marès (Llinars del Vallès, 1945 - Barcelona, 2025) a l’ARA (29-IX-2017). Catedràtic emèrit a la UPF, membre de l’IEC, medievalista d’acreditada projecció internacional, Josep Maria Salrach va morir el passat 28 d’abril. També havia estat professor a la UB i a la Universitat de París VII. L’any 2009 va publicar La fam al món, obra representativa del seu compromís humanista, social i científic amb el materialisme històric.
Ens legitima la història per reclamar l’autodeterminació? Aquest dret ens hauria de ser reconegut. Ho dic com a ciutadà. Com a historiador, em sembla que aquest dret no prové de la història. La història només intenta explicar com hem arribat fins aquí. El futur no es construeix des del passat. La nostra raó en el present no prové d’haver-ne tingut en el passat. L’autodeterminació que reclamem no ha de venir del fet d’haver estat Catalunya un país ocupat el 1714, sinó del fet que avui no ens sentim bé a Espanya, i del fet que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nació, amb capacitat i voluntat de decidir. Prové també del fet que manta vegades hem expressat aquesta voluntat. Cert, quan ens expressem així, “recollim engrunes del passat”, en el sentit que damunt nostre pesa un sentiment de deseiximent fruit de la incapacitat de l’Estat per encaixar Catalunya en la seva estructura. L’historiador francès Pierre Vilar diu que “entre 1250 i 1350 el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: «estat nació»”. I, com que la Corona d’Aragó primer i després l’Espanya dels Àustries van tenir una estructura federal o confederal, Catalunya hi va poder existir amb aquesta identitat política i nacional. Les autoritats catalanes van negar l’obediència a Felip V i van defensar els drets successoris de l’arxiduc Carles d’Àustria, a qui feien costat Holanda i Anglaterra. L’elecció s’explica perquè hi havia un fort sentiment antifrancès nascut durant la Guerra dels Segadors, quan van arribar a Catalunya tropes franceses d’ajut que es van convertir en ocupants, i perquè hi havia la convicció que amb l’arxiduc les llibertats catalanes serien més respectades que amb Felip V. El desenllaç és conegut: Catalunya va ser derrotada (1714), es van abolir les institucions i el dret públic catalans, es va desencadenar la persecució i es va impulsar la castellanització. Però la llengua va resistir en l’àmbit familiar, i els catalans, “no podent fer política, es van dedicar als negocis”. El creixement econòmic del segle XVIII establiria les bases del capitalisme i la industrialització. […] El segle XIX marca el fracàs dels intents catalans de participar en el govern d’Espanya. A finals del segle XIX una generació d’intel·lectuals comença a escriure en català, i a principis del XX l’empenta cultural enllaça amb la política per donar forma a projectes que marquen un camí diferent. Ja no construir un estat nació modern a Espanya, sinó reformar l’existent per encaixar-hi Catalunya. Però tampoc això serà possible. La raó és que el centralisme és una praxi política rendible per a famílies que formen una elit burocràtica, administrativa, política, financera, de negocis i dels mitjans de comunicació a Madrid (amb filials a les províncies) que “viu acampada sobre Espanya” (paraules de Manuel Azaña). Una elit que ha aconseguit donar forma a una ideologia i un sentiment popular, l’espanyolisme, que li dona suport i escalf (i vots actualment), i que així l’ajuda a mantenir-se en el poder. [...]