PalmaEls que ja no coneguérem la Mallorca preturística vàrem créixer aprenent que teníem espais vetats. Hotels, urbanitzacions i trossos de costa havien estat colonitzats abans que nosaltres nasquéssim. Però també crèiem tenir el privilegi de gaudir de la Mallorca real la major part del temps, també durant el juliol i l’agost. Els nostres pares ens dugueren a les cales verges, a les tenasses i a les places engalanades amb paperines per les festes d’estiu. Ens inculcaren l’amor per l’aigua clara, les roques i els tamarells. Un pic cada estiu: pa i taleca a Cala Varques, eixida al Trenc i posta de sol a Sant Elm, (ad)mirant la Dragonera.
Tot això avui és una cursa d’obstacles, una escena de Mad Max damunt l’asfalt roent. Una de les víctimes col·laterals és la transmissió cultural de l'espai geogràfic. La pregunta és dolorosa: si els infants d’avui no han pogut viure la terra, com podran estimar-la?
Les dades converteixen aquesta experiència personal en una evidència col·lectiva. Les Balears són el territori de l’Estat on la diferència entre el preu de l’habitatge protegit i el del lliure de segona mà és més gran: arriba al 70%. El metre quadrat d’habitatge lliure ja costa, de mitjana, 3.885 euros, un 13,1% més que fa un any. La tan pregonada polarització social no és ideològica, sinó econòmica: a dalt, els rics; a baix, els vetats del dret essencial de tenir una casa.
Aquesta Mallorca escup la gent jove que no pot emancipar-se, les famílies, els treballadors públics que no troben allotjament i els treballadors que arriben per sostenir una economia que reclama cada any més mans, carreteres, habitatges i serveis. Per si no bastàs, la mateixa maquinària que els ha cridat els assenyala com a culpables.
La població de les Balears ha crescut un 48% des de l’any 2000: més de 404.000 habitants nous en un quart de segle. Aquest creixement no és fruit del destí inexorable, sinó d'un model econòmic que necessita créixer a tota màquina, de les lleis aprovades, dels planejaments urbanístics autoritzats, de cada llicència concedida i de cada plaça turística beneïda. Atacar les persones que arriben i no les causes que les fan venir és, a més d’injust, una manera eficaç de protegir els responsables reals. Mentre discutim sobre orígens, els beneficis continuen sumant zeros i les hectàrees continuen triturant-se.
Mallorca s’ha convertit en el laboratori social d’un model basat a vendre cada pam a qui el pagui millor. El rèdit polític del malestar és llépol i la dreta ja hi ha tret el nas. És així com els eslògans buits alimenten aquest desplaçament del conflicte. “Mallorca per a la gent d’aquí”, proclama el Consell en una campanya sobre la futura limitació de vehicles, mentre anuncia que els residents quedaran exempts del control. Es col·loca la frontera segons l'origen, quan la frontera decisiva és entre qui suporta el col·lapse i qui n’obté rendiment.
El Pla Territorial encara permet consumir 637 hectàrees de nou sòl per crear urbanitzables. No és tota la capacitat constructiva pendent: s’hi han d’afegir els solars urbans vacants, el sòl urbanitzable ja classificat i l’edificabilitat no esgotada. Això, sense comptar tot el que encara podem capolar aquella entelèquia que, per costum, continuam anomenant sòl rústic. A això hi hem de sumar la Llei de projectes residencials estratègics, que permet incrementar fins a un 45% l’edificabilitat en determinats àmbits. Un exemple de com l'Executiu de Prohens ha fet servir l’emergència de l’habitatge per accelerar projectes i ampliar capacitats.
Tot això, mentre Mallorca s’eixuga. Un turista pot consumir fins a sis vegades més aigua que un resident. Una recerca de la UIB estima que el turisme representa aproximadament una quarta part del consum urbà d’aigua de les Balears, però als municipis més turistitzats el percentatge s’acosta al 60%. Els hotels de Palma disposen d’una tarifa d’Emaya que els permet pagar fins a nou vegades menys del que pagarien amb una progressivitat semblant a la domèstica. I mentre se'ns demana als residents que tanquem l’aixeta, la planificació urbanística continua obrint canonades que no sabem què rajaran.
El Govern de Marga Prohens parla de contenció, sostenibilitat i gestió de fluxos, però aprova legalitzacions massives i desregula amb l'objectiu de seguir fent caixa amb la terra. Tanmateix, no tot és responsabilitat seva. Tampoc els governs progressistes no varen ser valents per afrontar polítiques estructurals de decreixement. L’esquerra va fixar el sostre de Mallorca en 430.000 places turístiques, una xifra que Llorenç Galmés, malgrat les promeses, tampoc no s’ha atrevit a rebaixar.
Per això és la societat civil que, una vegada més, empeny i lidera. Ho vàrem veure fa poques setmanes al Trenc, quan prop de 10.000 persones desbordaren les previsions i convertiren una cadena humana en un avís polític. I ho tornam a veure ara amb la reacció davant la desproporció de la detenció de les dues joves de Santa Maria per les pintades a cinc immobiliàries. L’acusació de pertinença a organització criminal i la gestió del cas per part de la Guàrdia Civil, lluny de desmobilitzar, han actuat com un esperó.
Vivim moments excepcionals si fins i tot la CAEB admet que “no es pot créixer il·limitadament”. Que la principal patronal de les Illes verbalitzi el límit revela fins a quin punt el diagnòstic de Mallorca ja és pròxim a la sèpsia. Ara bé, reconèixer-ho mentre es defensen les activitats que ens fan créixer és només una manera de fer contorsionisme lingüístic.
Tot indica que la manifestació d’aquest 26-J serà multitudinària perquè el termòmetre social fa temps que marca una temperatura insostenible. Menys Turisme, Més Vida no evoca una Arcàdia feliç ni una Mallorca congelada: posa peu fiter davant l’evidència que els territoris tenen límits, els recursos s’esgoten i una societat pot desconfigurar-se fins a deixar de reconèixer-se. Segurament, són moltes les persones que no volen continuar fent la llista d'allò que han deixat de fer. Perquè estimar Mallorca, ara mateix, també vol dir atrevir-se a posar límits.