Les guerres immorals del nostre temps
Form part d’una generació que ha crescut amb la convicció que la guerra era una derrota, una derrota de la política, de la diplomàcia i, sobretot, de la humanitat. Els que ens hem format en la cultura política de finals del segle XX i els inicis del XXI ho hem fet amb la convicció que tota guerra és una injustícia, especialment per a la població civil que la pateix, acceptant, però, que existeixen normes internacionals que, en situacions de gravetat extrema, poden arribar a justificar una intervenció armada, aprovada i reconeguda per la comunitat internacional.
Aquest era el pacte moral i jurídic que va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial. El món havia conegut com mai l’horror, i per això es van intentar construir mecanismes per impedir que la barbàrie es convertís novament en la forma ordinària de relació entre els estats. D’aquí sorgiren l’Organització de les Nacions Unides, les relacions internacionals basades en normes i la idea que els drets humans constitueixen un límit superior als interessos polítics o econòmics dels estats.
Sens dubte no es tractava d’un sistema perfecte, serien incomptables les ocasions en què l’ONU ha actuat condicionada per la influència de les superpotències o ha estat incapaç de fer complir les seves resolucions. També és cert que nombroses intervencions militars s’han justificat per motius humanitaris, per justícia, per protegir minories amenaçades o la mateixa democràcia, però massa vegades han amagat objectius geoestratègics reals que no tenien res a veure amb els discursos. No obstant això, fins i tot en aquests casos es mantenia un element fonamental: la necessitat que les accions militars que sortien dels marges de la diplomàcia, tenguessin una aparença de legitimitat, dins del marc jurídic i moral que el sistema internacional establia. Per això “el trio de les Açores” veia necessari justificar la invasió de l’Iraq en l’existència d’unes armes de destrucció massiva que mai es van trobar. Encara que fos una mentida, cercava no sortir de la legitimitat que atorgaven les normes reconegudes pels estats que conformen la comunitat internacional.
Avui en dia, fins i tot aquest mínim està desapareixent de manera alarmant, perquè si abans era necessari cercar complexes explicacions per a qualsevol acció militar, ara sembla que tot és vàlid. El gran canvi no és la injustícia de les guerres que s’han iniciat, el canvi profund és que es pretén que ja no cal justificar l’ús de la força, o, en tot cas, els arguments que atorgaven legitimitat semblen secundaris: ataquen Veneçuela en nom de la democràcia, però tot d’una reconeixen que l’important és el petroli i mesos després la transició a la democràcia segueix en stand-by.
Un altre cas, la invasió d’Ucraïna per part de Putin és un exemple clar de vulneració del dret internacional, ara bé, fins i tot Putin intentà construir una coartada que li donàs aparença de legitimitat: la protecció de les minories russes o la seguretat de les fronteres de Rússia enfront de l’expansió de l’OTAN. No hi ha dubte que és un discurs qüestionable i, de fet, incompatible amb la legalitat internacional, però fins i tot així mantenia la necessitat de justificar l’agressió amb algun tipus de legitimitat.
El gran perill ara mateix és que després d’aquests arguments que han traspassat el límit de les justificacions acceptables ens trobam amb altres líders que rompen del tot amb el paradigma anterior, i aquesta idea ve sobretot de l’administració Trump. L’actual president nord-americà representa com pocs aquest perillós canvi en les relacions internacionals; ha pretès normalitzar la política basada exclusivament en l’interès immediat, econòmic i nacional. No veu la necessitat de construir un relat coherent en el marc de les relacions internacionals tal com les hem entès fins ara. Es tracta d’una ruptura amb les normes i les relacions internacionals construïdes després del 1945. Amb aquest nou paradigma les guerres deixen de considerar-se un mal extrem justificat només en circumstàncies excepcionals per passar a ser simples (i destructives) eines de poder.
No podem deixar de banda el cas de Gaza, que reflecteix com pocs aquesta crisi de les relacions internacionals. Israel va justificar inicialment les seves operacions militars en nom de la lluita contra el terrorisme després dels atacs de Hamàs, però aquesta justificació perd tot el sentit quan es converteix en la destrucció sistemàtica de tota una regió, l’expulsió dels seus habitants, l’assassinat de civils de forma indiscriminada, els atacs a infraestructures bàsiques com hospitals i escoles, a corredors humanitaris. Atacs contra organitzacions internacionals de cooperació i solidaritat; accions, totes elles, que es poden considerar crims de guerra, crims contra la humanitat o genocidi, i així estan denunciades a la Cort Internacional de Justícia de la Haia.
Més enllà del debat jurídic, el resultat d’aquesta impune agressió del govern d’Israel de Netanyahu a Gaza, i ara també al Líban, demostra l’erosió i progressiva destrucció d’un sistema de relacions internacionals basat en normes i en la idea que la fi principal del sistema internacional és el manteniment de la pau mundial.
Per això afirmam que les guerres del nostre temps són, més que mai, immorals, perquè han convertit, com no succeïa des de 1945, les persones en peons sacrificables al servei del benefici econòmic, en simples xifres, si des de l’egoisme més absolut s’aconsegueixen els objectius polítics. És immoral perquè la vida humana deixa de tenir valor i resta subordinada als interessos dels poderosos.
Durant dècades, el món almenys va intentar mantenir la ficció que existien uns límits que sobretot els estats democràtics no havien de creuar mai. Avui assistim a la destrucció d’aquests límits, d’un sistema de relacions basat en normes, una destrucció que contempla una opinió pública saturada d’informació i que se sent impotent, quan no és empesa a justificar allò injustificable d’acord amb una extrema polarització que alguns promouen.
En aquest context és molt important que se sentin veus que s’hi oposin, alt i clar. Una d’aquestes veus és el papa Lleó XIV, que ha denunciat reiteradament la banalització de la guerra i la glorificació de la força. A ell caldria sumar-hi líders polítics de diferents països, com el president espanyol, Pedro Sánchez, que representen la resposta democràtica i internacionalista davant l’auge dels nous autoritarismes, principals promotors de la nova cultura de la força.
Aquí radica una part essencial de la qüestió que analitzam avui: els governs autoritaris exalten la força per damunt del dret, en coherència amb la manera de gestionar les seves polítiques internes (recordem les polítiques antiimmigració de Trump, l’ICE i la brutalitat que empren).
Avui torna a ser temps de reivindicar el ‘no a la guerra’, o el ‘sí a la pau’, reivindicar el pacifisme, rebutjar els que tracten la pau com una ingenuïtat. No és ingenuïtat, és necessitat. Defensar la pau, el dret internacional i la dignitat humana torna a ser un acte de resistència. Ser pacifista torna a ser revolucionari.