Què puc fer jo per Gaza? La força del silenci!

Aquell horabaixa de començament de juny, ens vàrem reunir a la plaça Major de sa Pobla. El rumor dels infants que jugaven i les ales dels ocells que cercaven el recer per passar la nit anaven minvant a cada instant. Encara quedava llum a les muntanyes de ponent. Cercàrem l’emblanquinat del cadafal del mig de la plaça, aquell que guarda el centre del món, el nostre món. Aquell dia no volíem ni cercàvem banderes, ni edificis públics. Tampoc cridar consignes. Érem allà perquè teníem necessitat de parlar, de manifestar la impotència i la desesperança; de dir el què sentíem... emprant el silenci. El silenci potent, més íntim i profund de cadascú. Aquell que diu amb molta força prou de matar, de vessar la sang dels innocents, de justificacions buides que ningú ja no es creu. Hem tornat grans i sabem que hi ha un silenci que arriba amb els anys, i no és només l'absència de soroll, sinó la suau transició entre el que érem i el que ens hem convertit. També el silenci és una forma de llenguatge, que forma part de dia a dia, de la quotidianitat. Hauríem de poder començar el dia amb el plaer d’uns minuts de silenci i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb el món.

Ens havíem convocat a les xarxes i a cau d’orella, el dia anterior. Difícilment aconseguiríem dir res nou, perquè no hi ha res nou. Volíem, teníem necessitat de fer visibles, els invisibles de Gaza. Aquells que ja ningú plora i que cada dia moren davant la nostra mirada, allà, a les pantalles plenes de bombes i de fam. I és que tot fa tanta via: les notícies, el paisatge fins i tot ens sembla confús, la gent... al dia a dia no tenim temps de fixar-nos en els rostres de la gent, quan ens miren o saluden. Potser sí que intuïtivament miram més els infants!

Concentració, apropar-nos, dir la nostra amb allò més poderós que tenim i que tant molesta la gent d’ànima negra: el silenci. Què puc fer jo per la gent de Gaza? Aquesta era la pregunta i el sentiment. Quèpuc fer jo sol, per dir prou a la violència i a l’odi, què puc fer sense banderes ni altaveus que només fan renou i no diuen res. Molta gent duia a les mans una llumeta, necessitam llum, estels que espurnegin. Llums que ens guiïn, que ens treguin el temor i la fredor. Aquesta vegada no ens donàrem la mà. Quan ens concentràrem per Ucraïna sí que ens acostàrem amb les mans obertes i enllaçades.

Sentim impotència i injustícia per les bombes que esclaten a la nit, per quan vas a cercar menjar i et maten, per la salvatjada del 7 d’octubre que ens va deixar sense respiració, per quan arribes a ca teva i pel camí t’adones que ja no tens família. La nostra plaça Major, el nostre petit món, ens va agombolar aquell 2 de juny. Férem silenci, férem dignitat i exigírem l’aplicació dels drets humans més bàsics i elementals. Mentre els poderosos continuen barallant-se, enganyant i mentint per obtenir més poder, més estupidesa. Deixau de matar a Gaza, al món!

Per cloure l’article, volia subratllar que el conflicte entre palestins i jueus ja suma més de cent anys i ningú no hi veu sortida. Yitshaq Rabín i Iàssir Arafat descansen a les seves tombes. Un sol estat, dos estats, qualsevol negociació és inviable avui en dia. El desastrós i nefast govern de Netanyahu fa anys que es dedica a polaritzar i dividir la societat israeliana en el seu intent, penós, de rebaixar els controls democràtics. I una pregunta: després de quasi dos anys de silenci, encara no s’ha aclarit o fet públic el perquè i el com els serveis d’intel·ligència de l’estat d’Israel varen estar cecs i sords davant els preparatius de l’atac del mes d’octubre, dins un territori de la mida d’Andorra? Joan B. Culla ja ho va escriure i demanar en el seu darrer article publicat al diari ARA. Com va ser possible organitzar aquell operatiu de destrucció sense cap alerta ni avís? 

Ara que ja en sabem. Nosaltres, els poblers, sortirem units, a les places i carrers cada vegada que en tinguem necessitat, amb allò que arriba més lluny i s’escolta més: el silenci.