Francesc Antich, un referent

L’acte de voler governar, en si mateix, podia considerar-se revolucionari, seria el primer govern d’esquerres de la història i la primera coalició d’esquerres de l’actual període democràtic. Vist amb ulls d’avui, la decisió podria semblar simple i natural, però en aquell moment no ho era pas. Per fer-se una idea de la dimensió real del fet, només cal recordar que l'últim govern d'aquestes característiques a Espanya havia estat l'encapçalat per Juan Negrín, l’any 1937, en plena Guerra Civil. Tenien en comú, un i altre, la presència de ministres i consellers comunistes entre els seus membres, sota la presidència d’un socialista. No era un fet irrellevant, ja que la història havia estigmatitzat Negrín precisament per la influència dels comunistes al govern, encara que en els governs anteriors de Francisco Largo Caballero ja hi havien estat presents. 

No serà fins a l’any 2008, al 37è Congrés Federal del PSOE, que es rehabilitarà la figura de Negrín i li serà tornat, a títol pòstum, el carnet del partit socialista, nou anys després de la formació del primer govern de Francesc Antich. Si entre un fet i l'altre hi va haver una relació de causa-efecte no és el més important, el fet transcendental era que, per primer cop des de la mort del dictador, s’unificava tota l’esquerra en un mateix govern. Constituïa un precedent a l’Estat i, encara que fos únicament de manera simbòlica, hi havia un cordó umbilical que unia el nou govern i la idea de la república com a referència democràtica única. Si es revisa l'hemeroteca, i a pesar que alguns restin a la categoria d'anècdota, hi ha fets cridaners que trasllueixen aquesta pulsió republicana en el tarannà d’aquell primer govern.

El temps ha donat valor a la decisió de Francesc Antich. No resultava fàcil, la unitat de l’esquerra no havia cotitzat a l’alça durant la transició, enfront hi havia un bipartidisme tenaç i consolidat. A més, existien reticències històricament enquistades; de fet, des de la centralitat, la nova experiència no va rebre molts d’aplaudiments. No obstant això, aquell govern inaugurava una època i una manera de governar diferent, potser el temps el situarà com el primer executiu de la post-transició. Pens que tenia ànima mediterrània i, precisament, va ser a Catalunya i al País Valencià on va ser acollit amb més entusiasme. A Catalunya, quasi immediatament, repetien la fórmula amb el Pacte del Tinell, que donava peu al Tripartit presidit per Ernest Maragall. Al País Valencià es trigaria bastant més, l’Acord del Botànic no es firmaria fins a l’any 2015. En tot cas, és indubtable que sense el referent del primer Pacte de Govern de Francesc Antich la història no hauria estat igual. 

Però, únicament no s’estava posant títol a la història, sinó que s’estava escrivint un nou mètode. El llibret del qual no podia ser altre que tots els socis hi estiguessin còmodes i se sentissin protagonistes importants del projecte. La composició d'aquell primer govern i la distribució de responsabilitats entre els partits que hi eren presents en són la millor demostració, cadascú havia de tocar l'instrument per al qual estava millor preparat. Generositat i corresponsabilitat eren la base de la partitura. Que no era una música senzilla ho demostra l’agitada convivència entre els membres que han format part de les coalicions que darrerament han governat l’estat espanyol. A l'irreal Madrid borbònic li manca aplicar-se més i millor a l'estudi d'aquesta assignatura. L’algoritme Antich, per a la gestió d’un govern de coalició, és evident que no ha estat superat, encara és vigent i és l’única garantia d’èxit que existeix.

Si era revolucionària la voluntat de governar, la pregunta que venia immediatament després queia pel seu propi pes i feia referència a quins eren els motius per governar. José Mujica explicava la seva experiència personal com “la d’un noi que, com altres, va voler canviar la seva època i el seu món a partir d’un somni”. Francesc Antich formava part d’una generació que encara creia en la utopia i, com a tal, havia de tocar de peus a terra. En essència, la resposta a la pregunta seria el compromís amb el futur. En aquest sentit, no era casual que l’educació estigués al centre de les prioritats del govern. Un cop més, tradició republicana i terra. Podria dir-se que la intenció era més llaurar fons, que no anar aviat. Encara que va ser un govern que va haver d'afrontar moltes emergències i ho va fer amb resolució i celeritat 

Però, era la voluntat d’aprofundir i mirar el futur el que feia que, en moltes situacions, s’anés per davant de la resta i s’anticipessin solucions polèmiques que ara no es discuteixen. Fets transcendentals com la reforma de la llei electoral, que introduïa la paritat per raó de sexe, a les anomenades llistes cremallera, que posteriorment va recollir la llei estatal, en són un exemple. Era una passa important, i amb ella la política reflectia millor la realitat de la societat espanyola. A les Illes Balears els darrers governs han estat presidits per dones, segur que allò hi va tenir alguna cosa a veure. Tots, més d’un cop, li havíem sentit parlar de la impotència de saber escoltar. Escoltar per sentir el batec del carrer i per avançar, aquest era Francesc Antich. 

Escoltar i captar el moment. Va saber aguantar el pols en un dels grans debats que hi ha hagut al país. El debat sobre el turisme. El resultat va ser que la percepció de la gent respecte al turisme va canviar, hi va haver un abans i un després. Es va rompre el tabú que de turisme, d’economia, només en podien parlar els experts. Antich argumentava que no hi havia pausa possible en el temps mediambiental. Es destriava l’interès general de l'interès sectorial; una cosa era el bé comú i l’altre valor empresarial. En un món globalitzat, on les grans corporacions pretenen governar directament la societat, aquestes referències són importants, resulten actuals, i adquireixen un valor alternatiu. Francesc Antich, també, és tot això: un referent.