França no és una democràcia plena

Nicolas Sarkozy va ser president de la República Francesa entre el 2007 i el 2012, i això vol dir que va ser el cap d'estat d'aquell país. Un líder controvertit, populista i ambiciós, tot i que no era l'únic (ni a la dreta ni a l'esquerra) a aspirar a recuperar la grandeur, la noció d'una gran França poderosa, líder d'Europa i d'Occident. Va fer bandera de la refundació del capitalisme, una idea que va causar un cert impacte en ser formulada durant la crisi del 2008 i que ara, immersos en la crisi del coronavirus (més devastadora que l'anterior, i, per imprevisible, més difícil de reconduir), resulta còmica de tan quimèrica. Sarkozy, però, sempre va ser amant de les propostes grandiloqüents, cosa que li va guanyar l'apel·latiu –que a ell l'enfurismava– de “petit Napoleó”. A molta distància i només en segons què i segons com, es poden establir algunes comparacions entre la seva figura i la d'Aznar, ara que l'expresident d'Espanya, i del PP, és objecte d'un meticulós rentat d'imatge per part de la premsa espanyola amb el pretext del vint-i-cinquè aniversari de la seva primera victòria electoral, a les eleccions del 1996 (començant per l'entrevista de Jordi Évole a La Sexta, aquest diumenge passat). Tant en el cas d'Aznar com en el de Sarkozy parlem de líders sorgits de les províncies, amb evidents limitacions que ells s'imaginen que compensen amb deliris de grandesa. I s'agermanen en la pràctica de la corrupció, de la qual Sarkozy ara respon davant de la justícia, mentre que Aznar és dubtós que ho arribi a fer, per molt que canti Bárcenas. És recomanable L'alba, el vespre o la nit, el llibre que Yasmina Reza va escriure sobre Sarkozy.

La seva condemna per corrupció i tràfic d'influències (tres anys de presó, dels quals en principi n'ha de passar un entre reixes), al primer dels molts judicis que té pendents, ens posa, com a súbdits del Regne d'Espanya, al davant d'un parell d'obvietats. La primera és que les democràcies consolidades tendeixen a tenir forma de república –preferentment parlamentària o semipresidencialista, com França–, cosa que facilita en gran mesura que el cap d'estat sigui elegit a les urnes, i no que ho sigui algú pel fet d'haver nascut fill d'una família coronada (no ens val la comparació amb el Regne Unit, on la reina és cap d'estat nominalment, però a la pràctica només té un paper cerimonial o simbòlic). La segona és que, en cas de ser requerit per la justícia del seu país, el cap de l'estat (o excap de l'estat) d'un país democràtic no fuig a refugiar-se a una dictadura criminal, ni intenta posar pedaços a la seva situació amb regularitzacions sorpresa amb el fisc. Lluny d'això, el que farà serà preparar la seva defensa seguint la llei del seu país, i, si és condemnat, assumir i complir la condemna. Els poders de l'estat no es conjuraran vergonyosament per blindar-lo ni per ajudar-lo a fugir, i, si un raper escriu un rap enfotent-se'n, qui anirà a la presó no serà el raper. De tot plegat hem d'inferir que França, a diferència d'Espanya, no és una democràcia plena.

Sebastià Alzamora és escriptor