La fosca temptació de la serra de Tramuntana

El Consell de Mallorca (el PP i Vox), presidit per l’impertorbable Llorenç Galmés, ha presentat el seu avantprojecte de llei de la serra de Tramuntana, basat tot ell en el concepte de ‘simplificació administrativa’. La ‘simplificació administrativa’ és la idea en què més avenen els dos socis, el PP i Vox, i han tirat endavant una intensa tasca legislativa al seu voltant: primer, va ser el Decret de simplificació; després, la llei del mateix nom amb l’amnistia urbanística (i la llum verda per construir en zones inundables); a continuació, la llei d’habitatge lliure de sanchisme. Són les lleis estrella de la legislatura, guiades sempre, naturalment, per l’esperit de la simplificació administrativa.

‘Simplificació administrativa’ és un d’aquests tecnicismes pensats perquè ningú sàpiga gaire bé què volen dir i que, en aquest cas, es pot traduir amb una expressió ben nostrada: fora noses. En general, es tracta de poder continuar fent una política de creixement urbanístic desordenada i descontrolada, que afavoreixi l’especulació i, per tant, l’enriquiment fàcil d’uns determinats sectors empresarials i financers que, oh!, sorpresa, acostumen a ser afins als partits de dreta i d’extrema dreta, i que solen contribuir en bona part al seu finançament.

Fins aquí tot normal a cal feliç matrimoni PP-Vox. La serra de Tramuntana, tanmateix, és una altra cosa. És un espai natural altament protegit, Patrimoni de la Humanitat declarat per la Unesco, i un dels indrets més admirats, estudiats i estimats de la Mediterrània, que ha captivat l’interès de centenars de científics i artistes al llarg de la història, com també d’un sens fi de generacions que hi han pujat a la recerca d’aire, de cel, d’espiritualitat, de misteri i de bellesa, les quals també són coses necessàries per viure. Ha estat i és lloc de pagesos, de pastors, de conradors, de margers. És un mite, un tresor, un lloc veritablement especial del qual els mallorquins tenim dret a sentir-nos orgullosos a pesar que no hàgim fet res per gaudir-lo, tret de néixer i viure en aquesta illa. La dreta asfaltadora i encimentadora sempre ha mirat la Serra com un obscur objecte de desig, un hàbitat ideal per a sucoses promocions immobiliàries i turístiques. Però no s’ha acabat d’atrevir mai a entrar-hi a matar, per bé que de cap a cap de la Serra puguem comptar irregularitats urbanístiques a balquena i que ja fa molts d’anys que suporta la tortura de quads, buguis, motos, bicicròs i totes les merdes amb rodes que puguem imaginar.

Per això, quan un Consell governat pel PP i Vox comença l’itinerari per fer una llei de la serra de Tramuntana, els motius per a la desconfiança són màxims. Tanmateix, cal esperar a veure com es desenvolupa el projecte: si és cert que s’ampliarà l’àmbit de protecció, que es limitaran els quads i les activitats recreatives i es prioritzarà el benestar dels residents, que hi haurà un règim sancionador (amb multes de fins a un milió d’euros) contra qui infligeixi danys greus al territori, i que la ‘simplificació administrativa’ anirà en benefici de la pagesia i de la restauració d’edificis tradicionals, i no dels especuladors. Si tot això és així, aleshores potser aquesta llei no serà desencertada. Si, per contra, totes aquestes propostes tenen lletra petita (és a dir, trampa) i són només paraules per encobrir les velles inclinacions de sempre, i si –a conseqüència de tot això– els mallorquins ens acabam carregant també la serra de Tramuntana per la cobdícia i l’avarícia d’uns pocs, aleshores ser mallorquí s’haurà convertit, definitivament, en un motiu de vergonya.